Tribuna
Gent, estructura d’estat
“Les eleccions s’han de fer, hi hem d’anar, amb generositat dels partits i visió nacional de la jugada, i les hem de guanyar. Per la llibertat dels presos i la del país.
La contundència de les mesures adoptades contra els membres del nostre govern legítim va de bracet amb l’arrogància amenaçadora de polítics espanyols, la brutalitat policial de l’1 d’octubre i l’agressivitat manipuladora permanent de la majoria de mitjans de comunicació estatals. En aquest context, cal aturar-nos uns moments i, amb el cap fred, analitzar on som i què cal fer d’ara endavant. Des de l’independentisme hem actuat amb més patriotisme que ciència i, també, amb un excés d’ingenuïtat. No s’ha valorat prou que el que preteníem no afectava sols l’statu quo d’Espanya, sinó també d’Europa. S’ha menysvalorat que Espanya és un estat i que disposa d’uns instruments poderosos que nosaltres no tenim: forces armades, diplomàcia professional i serveis secrets, a banda d’una estructura administrativa i judicial que funciona al servei de la unitat d’Espanya, més que no pas dels drets democràtics constitucionals. L’esperança que la UE respongués amb fermesa i dignitat davant l’ofensiva espanyola se n’ha anat en orris i l’actitud pro UE dels catalans ha caigut en picat. Tenim simpaties exteriors, és cert, però difícilment es manifestaran si nosaltres no fem millor les coses que fins ara. Cal reconèixer que, de l’1 d’octubre ençà, hi ha hagut massa cops de timó que han acabat desconcertant i desmoralitzant molta gent. I, alhora, ha faltat un relat independentista creïble i seriós, no sotmès a les ziga-zagues de la quotidianitat.
Ara ens cal serenor i capacitat d’anàlisi per a construir un relat nacional sòlid i no partidista. I una resposta a l’agressió pensada amb el cap, intel·ligent, contundent i pacífica, que no ens aboqui al fracàs, sinó a la victòria i al respecte internacional. La gent és l’única estructura d’estat que tenim i que no pot ser intervinguda. I no podem abocar-la a segons quin tipus de resposta pensada amb l’estómac, en comptes del cervell. Per això és imprescindible reconduir les emocions i canalitzar la indignació en clau de triomf col·lectiu i no de suma de martiris individuals. Hi ha massa gent tancada a la presó, injustament, gent insultada per feixistes i maltractada com a delinqüent, com perquè no actuem amb la intel·ligència, l’altura de mires i el sentit d’estat que ara ens convé. La intel·ligència ens farà lliures, no pas la improvisació permanent i la reacció desfermada a cop calent, davant tanta arbitrarietat. El procés català ha deixat al descobert que el pòsit del franquisme que ara reapareix en públic, amb tota impunitat, és més destacat del que ens temíem i que la fragilitat de la democràcia a Espanya és enorme. I que l’esquerra espanyola majoritària participa de la cultura i els mètodes del nacionalisme espanyol més tronat i patrioter, en defensa dels privilegis de les elits estatals a què també pertanyen.
Les eleccions del 21-D són l’oportunitat de guanyar, jugant en camp contrari i amb les seves regles de joc. No podem donar pretextos perquè les anul·lin i n’allarguin l’excepcionalitat. Una victòria incontestable haurà de ser, finalment, reconeguda per la comunitat internacional, no tant la UE com a institució, sinó estats concrets, europeus o no. I no parlo d’una victòria de sigles, sinó de país, clara, inequívoca. Aquesta serà la nostra millor resposta a l’autoritarisme espanyol. Això implica generositat per part dels partits, visió nacional de la jugada, voluntat de reforçament d’un tronc democràtic central, en defensa de les institucions i de la llibertat i no excloure opcions i persones que sumin, imprescindibles per al triomf. Per això, cal demanar als partits catalans un programa comú de mínims, al voltant del reconeixement del govern Puigdemont com a únic govern legítim, l’alliberament dels presos i l’anul·lació de les penes i sancions imposades, la derogació de l’aplicació de l’article 155 i la defensa que les relacions futures entre Catalunya i Espanya han de decidir-se a les urnes en un referèndum acordat amb l’Estat, com el Regne Unit i Escòcia.
En cas d’incompliment d’algun d’aquests punts, no tinc cap dubte que una victòria esclatant de les forces partidàries d’aquest programa comú faculta, doncs, el nou Parlament per a adoptar les mesures que consideri més adients, entre les quals, davant el tancament d’Espanya, la ratificació formal de la proclamació de la República Catalana. En aquest context, impecablement democràtic, legal i amb garanties que haurà posat el mateix Estat, seria una decisió legítima, davant la qual la reacció internacional forçaria, n’estic segur, certs estats a moure fitxa, i doncs, a ser reconeguts com a subjecte polític. Les eleccions s’han de fer, hi hem d’anar i les hem de guanyar. Per la llibertat dels presos i la del país.