El país del temps perdut

Segons dades de l'última enquesta de població activa, a Espanya hi ha més de mig milió d'individus entre els 20 i els 29 anys que no estudien ni treballen ni busquen feina. És qüestió de tenir moltes penques i una família que paga les despeses amb paciència digna de causa més noble, però com a fenomen social és terrible. Tant, que una televisió amiga del govern ja hi ha trobat matèria per fer una altra desfilada de ganduls, el gènere d'entreteniment que triomfa avui dia. El fenomen no és exclusivament espanyol. A Itàlia, que és un país molt més seriós, un ministre ja ha demanat que es pugui per llei fer fora els fills de casa a partir dels 18 anys. Res de més lògic que tornar a vincular la majoria d'edat a la independència econòmica.

Quin negoci està fent aquesta societat amb la generació següent? La prolongació dels estudis amb resultats nuls en l'àmbit del coneixement, a càrrec de l'Estat, i la manutenció indefinida a fons perdut, a càrrec del sou i de les pensions dels progenitors, està creant una legió de paràsits. I què passarà quan aquestes cigales, que a diferència de la de la faula no saben ni cantar, no trobin cap formiga en qui recolzar-se? Ja se sap que aquí ningú no té mai la culpa de res, però comença a ser hora de pensar quan i per què vam perdre el món de vista. Sobretot, és important tenir ofici, deien els avis. L'important és un procés d'adquisició d'estratègies de formació contínua i pluridisciplinària en un context socialment inclusiu, o alguna ximpleria per l'estil, diuen els buròcrates d'ara, i el resultat està a la vista. Mentre encara estem discutint si ens convé immigració, aviat haurem de començar a inspirar en els més emprenedors dels nostres fills la idea d'emigrar.