Humiliats i ofesos

Tot el que ha passat a Catalunya en aquestes dues últimes setmanes ens té tan confosos com excitats. Des del primer dia d’octubre que no rebem cops de porra, però les notícies del que està passant són tan doloroses i desassossegants que tenen bona part del país amb els nervis desfets. Conec molta gent que ha emmalaltit; el nostre patriotisme ens lliga a tots, i quan veiem la magnitud de l’ofensiva sobre les persones i les institucions això es nota a l’estómac.

Fa de mal dir, ara mateix, com està el país i el procés sobiranista que li ha donat embranzida durant aquests últims anys. La República va ser finalment proclamada, davant l’estupefacta meravella del sobiranisme —arribava un moment llargament desitjat—, però poc després ens adonàvem que no hi havia res pensat per a donar-li solidesa. Com ha dit un alt responsable d’ERC aquests últims dies, va ser com una “declaració d’amor”, que no és ni de bon tros un matrimoni jurídicament vinculant, i ni tan sols és una possible i real convivència en parella. El platonisme fet República, més que la República de Plató.

Fos o no una declaració d’amor, a Espanya s’ha percebut com una declaració d’odi –o de guerra–, i els responsables del govern han acabat a l’exili o a la presó, després de ser desposseïts dels seus càrrecs per un Estat espanyol que ens dissol el Parlament i ens envia a eleccions el pròxim desembre.

Ara ens volen fer creure que Puigdemont podia evitar-ho convocant ell mateix els comicis; hauria pogut evitar el 155 si en el decret de convocatòria electoral abolia implícitament la llei de transitorietat jurídica, és a dir, convocava unes autonòmiques amb una sobreentesa renúncia a més moviments unilaterals de camí a la República. Això són tan sols difamacions, em temo. Perquè l’estat va ser també un dels “damnificats” pel referèndum de l’1-O; ferit en l’orgull, no ha pogut perdonar a la Generalitat que fos capaç de muntar el plebiscit després de tot el desplegament policial i judicial que es va fer per evitar-lo. El 155 és la remuntada estatal després del gol que Catalunya li va clavar aquell diumenge esgarrifós.

Durant molts anys hem parlat dels tancs, de la força armada i brutal que l’Estat podria usar per reprimir les aspiracions del sobiranisme. Al final, han bastat unes quantes citacions judicials arribades prop de mitjanit perquè mig govern català anés a l’Audiència Nacional pel seu propi peu i es deixés portar a la garjola. ¿Qui necessita soldats si basten els oficials del jutjat fent-nos arribar una carteta certificada? Jo havia sentit alts càrrecs del govern fantasiejant sobre l’arribada d’aquest moment; el pla era que llavors fos el propi oficial del jutjat a qui se li notifiqués que estava cometent un delicte… La República havia de canviar el marc legal, i immunitzar el que podia ser il·legal des de l’òptica espanyola. Això es repetia i repetia a totes les conferències que feien molts alts càrrecs sobre la República imminent. I –ai– no ha estat més que fumassa.

Els estats tenen la força; són els amos del segle XX. Del poder dels estats se’n deriven els grans desastres de la passada centúria; els estats amb la seva voracitat, ànsia d’uniformitat, justícia esbiaixada i nacionalisme més o menys banal que engreixa i dona sentit a les institucions i a les seves inevitables clavegueres. Sembla que volem un estat i alhora ignorem què són i per a què serveixen els estats moderns: són màquines d’esclafar, de vigilar i castigar. En necessitem un per almenys esclafar-nos a la nostra manera.

El president Puigdemont es lliura a l’Estat belga, que sembla que li pot oferir justícia, i no la venjança desfermada que demana l’Estat espanyol. Al contrari del que hauria passat aquí, la justícia belga el deixa marxar, encara que amb llibertat vigilada. El que s’ha aconseguit amb l’exili belga és portar el conflicte a un escenari més gran, i fer evidents, als ulls del món, les mancances de l’Estat espanyol. Això pot tenir un efecte rebot, però; l’Estat, que sembla mogut per l’orgull, pot reaccionar d’una manera encara més agressiva; és la resposta natural dels que se senten insultats.

No sabem què esperar, a hores d’ara, de les eleccions del desembre. Em sembla evident, però, que ara mateix ja es tracta més de curar-se les ferides –alliberament dels empresonats, aixecament del control de l’autogovern, etc.– que no de fer alguna cosa realment important de cara a la consolidació de la República. L’únic que podem fer és seguir guanyant. Si volen seguir degradant-nos, que almenys ho facin des d’una pública ignomínia.