Ara torno
Els aparells
La política avança però els aparells dels partits es queden. Aquest podria ser també un resum dels últims anys de procés independentista a Catalunya. Sobretot després de la decepció popular que ha suposat la decisió dels partits independentistes implicats de no concórrer units en una llista única i unitària a les eleccions del 21 de desembre. Una decisió difícil d’explicar des del sentit comú i des del sentit de país, sobretot tenint en compte que es va fer amb Junts pel Sí (tot i l’absència de la CUP) el 27 setembre del 2015, quan la independència era tan sols un plantejament polític, i no es fa ara que les circumstàncies són tan extraordinàries, amb empresonats o exiliats indistintament del partit que siguin.
Però no cal a aquestes altures insistir en les raons que no han estat ateses. Les coses són com són i en aquest moment delicat no ens queda més remei que positivar aquesta desil·lusió, que fa més mal més perquè ens l’hem causat nosaltres mateixos i no l’adversari veritable. Els aparells dels partits han sentit la necessitat de reivindicar el sentit de la seva existència, però la gent, un cop més, se sobreposarà a aquest gol en pròpia porteria. Perquè precisament aquesta ha estat una de les grans conquestes dels últims anys: la reconnexió de la gent amb la política. Aquella manifestació del juliol del 2010 va ser, utilitzant un terme de moda, un apoderament de la gent de la seva capacitat per marcar i impulsar el rumb de la política del país. En aquell moment i en les successives manifestacions en les diades de l’Onze de Setembre, els partits van passar d’estar en fora de joc a adonar-se que no tenien cap més remei que canalitzar aquell moviment. Així va ser com Artur Mas va fer assumir al seu partit l’independentisme majoritari i transversal. I com Oriol Junqueras va posar els interessos del país davant les expectatives electorals (de l’aparell) del seu partit per fer un front tan comú com era el de la gent que es manifestava al carrer sense preguntar al del costat a quin partit votava. O com la CUP, que, després d’imposar condicions, ha estat incondicionalment al costat del govern en les decisions fonamentals.
Això no ho tindrem el 21-D, encara que es pugui trampejar abans del dia 17. I, al món que ens mira, li haurem de donar un manual d’instruccions per interpretar els resultats. I això que molts ens miren, més enllà de la simpatia que poden tenir per la nostra independència (que no és tanta), pel que ha aportat el nostre procés al seu anhel: uns partits que havien interpretat (fins ara) la gent i un govern que ha governat per a la gent. La nostra força, que ells veuen com la força per transformar també els seus estats i la UE. Però aquesta seria una altra història. Primer hem de fer la nostra.