Full de ruta
Lamela i el mòbil
Afortunadament no tothom coneix l’Audiencia Nacional per dins, però potser tothom ha viscut una experiència similar a la de quedar amb una amiga o un amic amb els quals fa temps que es vol compartir un cafè de conversa reposada i que, arribat el moment, el primer que fa ella o ell és posar el mòbil sobre la taula. Des d’aquest precís moment, el mòbil ja no és un mòbil, és una amenaça que, si el que dius no és interessant, sempre hi ha una realitat paral·lela que rivalitza amb tu per captar l’atenció i contraprogramar la teva presència. Sí, és cert, sovint fins i tot en el supòsit d’una conversa interessant no s’està lliure de ser interromput per un WhatsApp presumptament urgent o un acudit que pot esperar. El dijous 2 de novembre, la jutgessa de l’Audiencia Carmen Lamela citava vuit persones per a les quals aquella conversa era una de les més transcendentals de les seves vides. Deixar de compartir el sopar amb la parella, no fer un petó de bona nit a un fill, no viure el primer somriure (o la primera discussió) del matí, no atendre una mare dependent, perdre el telèfon mòbil... Tot això i molt més estava en joc en la conversa exigida per Lamela a vuit persones que ella només havia vist per televisió. I, arribat el moment, què va fer Lamela? Segons els advocats que van presenciar els interrogatoris, Lamela va posar el seu mòbil sobre la taula i no va deixar de mirar la pantalla. Vuit persones adultes que es juguen una privació de llibertat amb un horitzó penal que el fiscal vol que sigui de trenta anys i al davant una jutgessa que tecleja una pantalla com un adolescent distret. Quin dramaturg imaginaria una escena com aquesta? I la distracció es paga: si hagués prestat atenció, potser Lamela no hauria citat a la interlocutòria Raül Romeva com a “Raúl” ni Jordi Turull com a “Turul”. I si Lamela enviés amb la seva distracció una metàfora de la desatenció estatal amb l’anhel de votar d’un poble? I si Lamela fos només incapaç de concentrar-se davant el més dur tràngol de vuit adults i les seves famílies? I si els dos supòsits fossin igual de tràgics?