Fer ‘com si’

Hi ha la Història Oficial, que s’escriu en majúscules rotundes: la destitució del govern, l’empresonament dels líders polítics... I també hi ha la infrahistòria. És a dir, la vida a la menuda, les vinyetes quotidianes protagonitzades per (ex)amics, familiars, companys de feina, veïns i nosaltres mateixos, que, impossibilitats de sostreure’ns de la gravetat de la situació, fem el que s’ha fet sempre: prendre partit, d’una manera explícita o implícita. En aquest sentit em sorprenen aquells coneguts que, conformats i fins i tot alleujats per l’onada repressiva de l’Estat, aspiren a continuar vivint com si aquí no passés res. Aspiren a instaurar una normalitat social assentada en els sorramolls de la putrefacció democràtica. Aspiren a normalitzar l’empresonament per idees polítiques. Aspiren a conviure amb les ràtzies feixistes, que estenen un terror cada cop més creixent i impune. Aspiren a cohabitar amb aquest vell nou salconduit urbà: cridar “¡Viva España!” perquè et deixin lliure. És quan veig que una companya de feina banalitza l’exili i s’alegra perquè els Jordis són a la presó que penso que el fil s’ha trencat, de manera irreparable. No plantar cara a aquesta inèrcia seria acceptar la devastació que et proposen: normalitzar la implantació d’un sistema totalitari. Docents perseguits, juristes provant micròfons (“Todos a la cárcel”), policies fent befa dels detinguts i exaltant la presó com un instrument de revenja, homes de negre dirigint la Generalitat, amenaces de purgues de funcionaris, una fantasmal imposició d’eleccions amb tot un flanc polític decapitat i sense que se sàpiga què carai es podrà discutir políticament... ¿En diem totalitarisme, o esperem una mica més? ¿Esperem a veure si aquesta normalitat abjecta, tenyida de plàcida vida quotidiana, s’acaba imposant?