Europa. Relat. Unitat

Ja em perdonaran però passen tantes coses i de manera tan ràpida que no en tinc prou amb 4.500 caràcters al mes, o sigui que he concentrat tres articles en un. La primera reflexió és sobre Europa, o per ser més exactes, sobre la Unió Europea. Jo he estat sempre europeista i encara ho soc, però també he estat molt crítica amb les institucions europees que durant dècades han estat incapaces d’anar més enllà de la construcció d’un immens aparell burocràtic sense ànima. El problema són els estats, construccions polítiques sovint arbitràries, producte de guerres i conquestes que anteposen la salvaguarda del que en algun moment van unificar per la força al sentiment d’una Europa solidària, respectuosa amb les seves llengües i les seves cultures que hauria de considerar la seva diversitat una font de riquesa i no una amenaça a la seva integritat.

El fet és que Europa, tal com alguns l’hem imaginat, no existeix. La Unió Europea és un gremi de defensa dels interessos dels estats, un gremi que accepta sense cap mena de dignitat que un estat, en aquest cas l’espanyol, dicti les seves opinions sobre la unitat d’Espanya i la proclamació de la República amb un formulari enviat a totes les cancelleries. Ho recorden? Un periodista de l’ARD, la televisió pública alemanya, el va publicar. Espanya mitjançant aquest formulari demana un clar pronunciament de no reconeixement de la República: “[Nom del país] no reconeix i no reconeixerà de cap manera la declaració unilateral il·legal. [...] La condemnem com a violació flagrant de l’estat de dret, la democràcia i la Constitució. [...] Tenim confiança en el govern espanyol i en les seves institucions democràtiques.” El més greu és que el gremi d’estats de la Unió, no tots, però els més importants, no van tenir cap problema a seguir les indicacions al peu de la lletra sense condemnar el cop d’estat que va destituir un govern i un parlament elegits democràticament, ni que, dins de la Unió, hi pogués haver presos polítics, censura i accions contundents contra la llibertat d’expressió. És que potser la Unió Europea ha oblidat l’article 7 del seu Tractat, que preveu aplicar mesures contra els estats que violin els drets i les llibertats dels seus ciutadans? O és que considera que impedir el dret de vot i empresonar els que l’han facilitat seguint el mandat de les urnes no és una violació de les llibertats?

El que passa a Catalunya fa trontollar aquesta Europa malalta i senil, i avui, més que mai, l’Europa dels pobles està a sobre la taula. Altrament, de què tenen tanta por els estats? França pensa en Còrsega, Bretanya, la Catalunya del Nord o Occitània. Itàlia pensa en Sardenya, la Toscana, el Vèneto, la Llombardia o el Tirol del Sud. La Gran Bretanya pensa en Escòcia, el País de Gal·les o Irlanda del Nord. Curiosament, tots ells, més europeistes que els estats que volen abandonar. O sigui que Catalunya, que sempre va aspirar a transformar Espanya, podria representar el primer gran pas per transformar Europa i, de retruc, potser fer veure a l’Estat espanyol que s’ha disparat un tret al peu. Donem temps al temps perquè estic segura que veurem grans canvis també a Espanya.

I ara parlem breument del segon tema d’aquest article. És una veritable llàstima que els partits independentistes no hagin estat a l’altura del poble que representen i no hagin aconseguit fer una llista única, perquè les eleccions del 21-D no són unes eleccions qualssevol, són unes eleccions en què ens juguem el nostre futur i el futur dels nostres representants empresonats o a l’exili, Jordis inclosos. Són unes eleccions en què no ens hauria d’importar si té més vots el PDeCAT o ERC, o si la CUP puja o baixa. Ens hauria de preocupar la República Catalana, l’única garantia per alliberar els empresonats i per recuperar la democràcia. Una llista unitària encapçalada pel president Puigdemont era l’opció necessària. Espero que encara hi siguem a temps.

Finalment una qüestió que em preocupa molt. La comunicació, el relat. Ja sé que vivim en temps difícils en què no es poden ensenyar totes les cartes, però ens manca un relat curt i clar per fer entendre què significa la República per al benestar de la gent i per al progrés de la nostra societat, i un sistema de comunicació eficient que permeti que tots plegats tinguem una idea més clara de la tàctica i l’estratègia. El relat i l’imaginari col·lectiu són molt importants en aquests moments per entusiasmar-nos i per entusiasmar. És veritat que a poc a poc els canals de comunicació comencen a funcionar, però no hauríem de deixar ni un minut a la gent amb dubtes i desinformacions perquè són part de la guerra psicològica i produeixen molta angoixa. Tot el que estem fent és impossible pels que no creuen que es tracta d’una nova manera de fer política que ens allunya d’altres maneres de fer fosques, corruptes i arrogants i que ens acosta a un horitzó que fa pocs anys creiem que era molt més lluny del que és ara. El tenim a tocar.