A cau d'orella

Ho confesso... Amb els anys i les vicissituds m'he convertit en un escèptic vital. Intento no anar a raure directament al cinisme, però us juro que se'm fa realment difícil. Tot plegat fa que, ara mateix, per viure –o potser, simplement, per sobreviure– necessiti enganxar-me a elements vitals que no m'exigeixin cap exercici de fe. Tinc la necessitat pregona de no creure, per viure. No puc lligar-me a la vida d'altra manera que sentint com flueix d'una manera espontània, sense cap inducció artificiosa, ni tan sols des del pensament. Desencís? Mandra vital? Potser totes dues coses acumulades! A nivell col·lectiu, la terra. Sentir de la manera més natural i primària possible que en formo part. Que sóc part d'un tot... Que fa més de 1.000 anys que sóc aquí, en el mateix terròs…Que ella m'ha fet com sóc... i jo, a través de cinquanta generacions que m'han precedit, he contribuït a modelar-la a cops de carcanada. I a donar-li veu, acumulant identitat... Que em transcendirà i tanmateix és la garantia de la meva immanència! Aquesta certesa atàvica, no especulativa, em manté en vida i em permet afrontar els reptes de cada dia des de la intransigència vital: sóc el que sóc... I ningú, sota cap concepte, em pot negar aquest dret. Orgull identitari? Oh i tant! A nivell personal, aquesta exigència de no-fe es tradueix en un aferrament, delitós i serè alhora, a la carn. Si la carn no es bada, la vida no creix, em recorda Salvat Papasseit a cada instant. La carn com a element definitori i incontestable de la vida. Sadollar els sentits, amarar la vida, a través de les mil possibilitats de la carn, és per a mi, ara, l' expressió més reeixida de la vida personal. La carn, plena i manifesta, en cada moment i en tot lloc. Sense obsedir els sentiments però tanmateix sense ofegar-los. Hedonisme? No pas exactament. Afany de plenitud, en tot cas!

I tanmateix no puc viure sense esperança! En altres moments he viscut portant l'esperança incorporada a la pell, al pensament i a l'acció. Ara, necessito pouar en l'esperança d'altri. Els pobres i el Sud –pobre dues vegades– me l'ofereixen, generosament, a cops de lluita. Ves per on... Gràcies a ells, sóc quelcom més que una espècie endèmica del meu terròs, o un tros de carn assedegada. No sé pas dir-vos si tot plegat és un símptoma irremeiable de decrepitud o un crit total vers la plenitud. Però sí que sé que, malgrat jo mateix, la vida és fonda i que neix de les arrels, que es projecta des de la carn i s'expandeix a partir de l'esperança dels pobres i a través de la seva lluita. Finalment, he superat la temença de viure... De la mort, no pas encara...