El diable reescriu la nostra història

La presentació de candidatures separades el 21-D és un símptoma dels mals que ens afligeixen. Des de diferents sectors de Junts pel Sí s’ha començat a fer autocrítica de la manera com s’ha gestionat el procés i la declaració interruptus d’independència. Mentre que alguns dies penso que ens en sortirem –l’ocupació de l’estació del TAV de Girona el dia 8 va ser una gran metàfora de la nostra història recent–, altres vegades crec, com deia una amiga, que estem vivint un reiterat dia de la marmota, i que algú amb molta mala llet va refent el guió. Des que els partits han encarat les eleccions convocades per Rajoy, s’està fent foc nou. Puigdemont, que havia assegurat pel dret i pel revés que no repetiria, encapçalarà una llista amb el PDeCAT, i a veure quins suports més aconsegueix; ERC, que algun dia haurà d’explicar com ha anat tot plegat, repeteix candidatures perquè les enquestes li van a favor, i la CUP, fidel al seu estil, renovarà de dalt a baix, i tornarem a perdre excel·lents oradors com l’Anna Gabriel. Els ciutadans que vivim amb il·lusió i fermesa aquests dies que ens pensàvem que canviarien el món, estem perplexos davant d’aquesta teranyina que sembla que està teixint el diable. Mentrestant, Albiol, Arrimadas i Iceta no afluixen, ben al contrari, i actuen com si ja haguessin guanyat unes eleccions que segurament perdran, i llavors la pregunta és: i el dia 22, què? Si cada dia que passa es confirma que no estàvem preparats per a la independència, ja em perdonaran els qui es pensaven que l’Estat espanyol s’ho miraria des de la barrera. Santa innocència! Que no saben on vivim? Algú realment no veia que el govern del PP atacaria la proclamació per terra, mar i aire? Anem amb el lliri a la mà i el problema afegit és que no es van pensar alternatives mínimament sòlides per reaccionar. En la manifestació de dissabte es va tornar a demostrar que l’independentisme manté la seva força al carrer i que se sap organitzar, com van demostrar els CDR el dia 8 amb accions en diferents punts del país. Però cap d’aquests actes fa moure un mil·límetre la trama política i judicial que fa que a Madrid hi hagi deu presos polítics catalans per haver defensat el dret a l’autodeterminació d’un poble que es resisteix a ésser subjugat.