Rics i mesquins

La independència és cosa dels catalans rics, diu en Cercas, i aquesta sentència, tan contundent, expressiva i celebrada, la fonamenta en dades publicades en un estudi del CEO on s’assenyala que en les tres franges d’ingressos més elevats, els partidaris de la independència són un 54%, un 55% i un 53%. L’alta burgesia –que ara ja tenim més que calada– en queda al marge i les decantacions no sembla que siguin escandaloses, però quan les xifres són només un punt de suport per moure els teus prejudicis, això és irrellevant. Podria haver dit també: quasi la meitat dels catalans més rics rebutgen la independència o entre la classe treballadora catalana hi ha un empat exacte entre els partidaris i detractors, que és una altra dada de l’informe, però no era útil per sostenir la seva tesi. Per Cercas el català independentista és mesquí i insolidari, i no hi fa res que sigui membre de deu ONG, que destini íntegrament les vacances als refugiats o que defensi una fiscalitat més progressiva que l’actual. Per ell l’única solidaritat possible, digna i decent és la que transfereix recursos de les comunitats espanyoles més riques a les més pobres. Una solidaritat que ni receptors ni donants reconeixen com a tal i que per alguns economistes perpetua un sistema socioeconòmic que afavoreix les elits, ja que gravita sobre impostos que provenen de les rendes del treball i no del capital. Per tant, la transferència real es produeix entre classes socials, i els treballadors de les comunitats més riques no només financen les grans infraestructures centrals, vinculades al poder, la corrupció i els negocis d’en Florentino, sinó que sostenen els terratinents andalusos (el 2% que segons el SAT té en propietat un 50% de les terres cultivables). En fi, tant és. Si aporto aquestes dades és perquè encara que no sigui ric, soc independentista. I és per això, també, que esmentaré l’anàlisi feta sobre el nivell de formació i el suport a la independència. Entre la gent sense estudis o amb estudis primaris, el rebuig és nítidament superior, i el suport s’incrementa amb el nivell formatiu. Podríem observar que qui té poca formació és més manipulable i que s’empassa acríticament la porqueria que despatxen en algunes televisions. En Cercas, segurament, ho vincularia a la classe social i ho formularia amb aquell estil sentenciós dels figurones del món intel·lectual descrits al magnífic llibre de l’Ignacio Sánchez Cuenca. Cadascú té la seva mirada i sovint l’emotivitat esclavitza la racionalitat, però, en canvi, m’agrada pensar que si mai atonyinen, reprimeixen i empresonen els partidaris de la llei, l’ordre establert i la monarquia, nosaltres no ho aprovarem. No crec, però, que ho puguem comprovar.