L’exili

Posats a negar el pa i la sal, n’hi ha que neguen la condició de presos polítics a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, i als consellers destituïts via 155, i conduïts emmanillats i amb grillons a les cames per anar a la presó. És la política penitenciària del segle XXI. I posats a negar, neguen també que el president Puigdemont i la resta de consellers siguin a l’exili de Brussel·les. Tampoc hi devia ser Macià, o el president Tarradellas que ara mateix té tanta gent que el reivindica. Negar és el que s’ha fet des de La Moncloa i els seus suports, de manera sistemàtica. Negar un pacte fiscal, negar les reiterades mobilitzacions cada 11-S, negar capacitats legislatives del Parlament, i negar l’autocrítica pròpia. I així estem amb l’allioli negat. La negació com a manera de fer política. Negació i humiliació, vexació, estendre la por per fer baixar a cops de porra el suflé. El savi Lluís Duch reflexiona sobre L’exili de Déu a les societats del segle XXI (Fragmenta Editorial), però és clar que ni aquest deuen contemplar aquells que estan instal·lats en el no com a mecanisme de no-pensament. Tampoc devia patir l’exili Mercè Rodoreda, devia “fugir” de la justícia espanyola. No devia ser un exili polític. El cas és que va ser a Ginebra, als anys 50, on Rodoreda va començar a escriure La mort i la primavera, una novel·la publicada el 86 per Núria Folch, i reeditada ara a Club Editor amb un magistral postfaci d’Arnau Pons. Llibertat i desig, distorsionats pel poder, pervertits pels poders. Són pistes que trobem tant en l’exili de Déu, com en el de Rodoreda. Arnau Pons compara La mort i la primavera amb El castell i El procés de Kakfa, i hi troba algun ressò de Joyce. Un llibre sobre la sedició, diu l’editora Maria Bohigas. Una novel·la política, no pas partidista, escrita i reescrita. Com la llegirem i rellegirem al 2017? La negaran, o diran que és un text òrfic, fantàstic, i propi d’un mestre, d’un humorista, i que incita a l’odi, aquest delicte de gallet fàcil. Tot negat, tot resolt.