Reestructuracions a cop de 155

En moltes empreses, especialment en les multinacionals, es produeixen reestructuracions freqüents; des de la seu central, sovint a milers de quilòmetres, substitueixen i nomenen nous responsables o, fins i tot, n’acomiaden d’altres. Els directius de les filials no s’hi acaben d’acostumar, perquè afecten les seves funcions, els seus departaments o la seva dependència d’algun altre nou directiu a nivell internacional. Sempre hi ha qui cau en desgràcia i també a qui se li obre una oportunitat. És un ball que genera inquietud en totes les línies de comandament. Les causes són diverses: des d’uns resultats inferiors als esperats fins a noves reorientacions estratègiques, passant per pèrdues de confiança personals i per lluites internes de poder en les cúpules.

Les reestructuracions també es produeixen en els governs i responen, si fa no fa, als mateixos motius, per bé que, si són democràtics, el poder dels gestors de la cosa pública no prové de la funció que ostenten, sinó del nombre de votants –en coalició o sense– que els donen suport. Tanmateix, es fa difícil d’imaginar en qualsevol multinacional una reestructuració tan salvatge com la del 155, perquè no volen maltractar una part de la seva propietat. Els seus directius globals prenen decisions com els amos que són de les filials al món. En la implantació del 155 sembla que també s’apliquin criteris de propietat –i de maltractament!–, com passava amb les colònies. En ple segle XXI algú està recordant als votants d’aquest racó de món que no són els amos de casa seva i que els seus representants no són altra cosa que carn de presó. Per expeditives que hagin estat –i siguin– les mesures aplicades pels amos, és una llàstima que no hagi estat estudiada l’opció d’acomiadar tota la filial. Deu ser per amor?