Opinió

Ara torno

13

“Penso en el meu avi i en el meu pare, i m’inspiro en el seu tarannà

“Aniràs al lloc 14, el número d’en Johan.” D’aquesta manera em va confirmar el president Puigdemont que aniria a la seva candidatura en les eleccions al Parlament del 21 de desembre. “Al final seràs el número 13. Espero que no siguis supersticiós”, em va dir l’endemà, després que es va confirmar la decisió de la consellera Meritxell Borràs de no ser a la llista. No sé si soc supersticiós i sí que sé que sempre he estat molt de Johan Cruyff. I en aquest cas soc molt del president Puigdemont, la persona que fent-me aquesta confiança ha desencadenat el que pot ser un canvi transcendental en la meva vida, en el cas que surti elegit i em converteixi en diputat al Parlament.

No es preocupin, no els estic demanant el vot. No toca. Simplement estic compartint amb vostès, com altres vegades, les meves sensacions davant el que m’està succeint. Potser és el millor que puc fer, perquè aquesta pot ser l’última vegada que escrigui aquest article dels dilluns després de més de vint anys. Hi ha una saludable norma en aquest diari que diu que els articulistes que es converteixen en candidats deixen de publicar els seus articles. Com que la proclamació oficial de candidatures és el divendres 24, el càlcul aviat està fet. Jo no sé si vostès em trobaran a faltar, però jo a vostès, aquesta cita dels dilluns amb els que llegiu l’article, sí.

És el que tenen els canvis més o menys radicals en la vida, que, vulguis o no, et porten a mirar enrere, encara que sigui per trobar alguna àncora que et salvi del vertigen de pensar on t’estàs ficant. De seguida vaig pensar en el meu avi Josep, a qui no vaig conèixer perquè va morir uns mesos abans que jo nasqués. És l’únic antecedent familiar que conec de dedicació a la política. No era un home gens polititzat, però tenia tan bon tarannà i es portava tan bé amb tothom que van ser diferents grups els que li van proposar anar amb ells en les eleccions municipals a Osor el 1934. No hi va ser gaire temps perquè el 1936 va passar el que va passar. Passada la guerra, va ser cridat pel nou alcalde a formar part del consistori juntament amb altres que ja hi eren abans del conflicte. I, al meu pare, li deien que quan plegués el seu pare s’hi hauria de posar ell. Tot i que en aquella època la designació era d’obligat compliment, va aconseguir escapolir-se’n. Un amic seu que es delia per ser regidor va cobrir encantat el lloc que havia de ser per a ell.

I ara em veig a mi aquí i ara com a candidat. I penso en ells. En l’avi Josep, que s’hi va posar perquè creia en l’entesa entre les persones. I en el meu pare, que va fer el que creia que havia de fer, tot i que el més fàcil hauria estat fer el que li deien. I penso que si aconsegueixo ser digne d’ells també ho seré de tots vostès. A reveure.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia