Trapero

Així com el periodisme d’estat ha protegit “M. Rajoy” quan l’inspector en cap de delictes monetaris ha assegurat al Congrés que “indiciàriament” el president espanyol va cobrar en negre de la trama de corrupció política més gran d’Europa, tampoc no hi ha hagut portades escandalitzant-se pel fet que l’imam de Ripoll fos confident del CNI. Dada que encara fa més injusta la venjança del govern espanyol cap al major dels Mossos, que en els dies fatídics d’agost va tenir una actitud immaculada pel que fa a tranquil·litzar i informar la població, així com els Mossos van tenir una actuació aplaudida amb inèdit orgull –compartit pels serveis d’emergències– pels ciutadans. Aquell 17 d’agost –del qual encara no ho sabem tot– en què les institucions catalanes van actuar com ho fa un país, el govern espanyol li va posar la creu a Josep Lluís Trapero. I el focus. Venia l’1 d’octubre. El dia més difícil de la història dels Mossos. Aquell dia la policia catalana hauria pogut quedar marcada per sempre. Pels uns o pels altres. Sobretot pels qui volien votar, però també pels catalans que hi estaven en contra. No s’ha valorat prou aquesta dificultat. I els Mossos van tenir una actuació impecable. Un equilibri impossible. Van tancar el doble de punts de votació que la policia espanyola i, alhora, van entendre que no havien d’usar la força contra els qui protegien els col·legis. Aquell dia Trapero va salvar la relació dels Mossos amb els catalans. Amb un preu alt. La mateixa justícia que els ha condemnat pels excessos, ara es planteja fer-ho pel contrari i, a més, al major se l’acusa de sedició pels fets del 20-S, el mateix suposat delicte pel qual Sànchez i Cuixart són a la presó. A Trapero li han retirat el passaport, el 155 l’ha destituït i l’han enviat a un despatx. És la pura imatge de la voluntat d’humiliació dels que se senten guanyadors. De la voluntat repressiva dels qui culpen els catalans equivocats de tots els mals. Sigui d’un atemptat, del fet que no vingui l’EMA o de l’assassinat de Kennedy.