Catalunya internacional

Quan l’IEC em va afavorir amb el Premi Internacional Catalònia (2009) vaig pensar molt en la conveniència que els catalans fessin un esforç per fer conèixer arreu el seu desig d’aconseguir un estatus polític que permetés un millor desenvolupament de la cultura i de l’economia. No només a Europa, on suposàvem erròniament que la difusió es produïa soleta, gràcies a la proximitat. Jo creia que també s’havia de pensar en certs països d’Amèrica Llatina, malgrat el poc que els aprecien alguns catalans. Val a dir que aleshores el Barça ja havia fet feina de projecció i que també hi han ajudat estudiants que ja fa un quart de segle van començar a trobar obertes les portes universitàries, a més d’acadèmics catalans distingits que han visitat les nostres institucions. També podem parlar de la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara, del 2004. Hi ha qui assegura i tot que va ser l’antecedent indispensable per dur la cultura catalana a la Fira de Frankfurt.

Però es podia haver fet molt més, de manera tal que la vocació nacional catalana hagués quedat més clarament establerta.

El passat 1 d’octubre, mentre esquivava cops de porra i em mossegava els llavis de ràbia, mentre veia com els rebien dones i vells, davant de l’escola Bruguera de Girona, em consolava amb la satisfacció que tot allò que esdevenia, tants mòbils que anaven amunt i avall ho escamparien per tot arreu. És a dir, que els valents policies que agredien d’aquella manera la població indefensa també li feien un gran favor a la causa de Catalunya. D’aleshores ençà, he aconseguit retallar tot el que han anat dient cada dia de la situació catalana, sens fallar mai, els dos diaris que arriben cada matí a la meva llar de Guadalajara. El informador, que és local, i La Jornada, que circula per tota la República Mexicana. Potser algun dia tot plegat resultarà útil...

El que s’hi nota és que les simpaties mexicanes han crescut moltíssim, malgrat els esforços de les autoritats espanyoles que han “alimentat” periodistes i que el nostre govern hagi traït de manera repugnant la llarga i digna tradició de la nostra política exterior que antany va posar-se sempre al costat de la raó i de la legitimitat. Suposo que a qui ens governa actualment li hauria faltat temps per reconèixer el règim de Franco, la qual cosa mai van fer els governants mexicans des de 1938 fins a 1977.

Pel que fa a la meva persona, com que els mitjans de comunicació m’han considerat un “expert” en el tema, gairebé cada dia he d’atendre una entrevista de ràdio, acudir a un programa de televisió o respondre preguntes d’algun reporter. Per això m’ha tocat sentir moltes bestieses. Com sigui he de dir que La Jornada ha resultat bàsicament favorable, sense comptar els dies que em toca col·laborar-hi. En aquest diari he tingut també el goig de llegir-hi opinions molt favorables de plomes de gran relleu. Pel que fa a El informador, en el qual hi he abocat tota la meva ràbia, he de reconèixer que fins ara no m’han retallat ni una coma.