La grip

No sembla que aquesta tardor vagi pel mateix camí que els del 155 i que vulgui que recuperem el seny perdut a còpia d’estomacar-nos amb una epidèmia memorable de grip. Ni grip, ni bolets, ni pluja. Les tardors ja no són el que eren. De tant en tant, parant molt l’orella i amb una mica de sort, se sent vagament algú que coneix algú que ha sabut que algú altre ha agafat la grip. Ningú no l’acaba de conèixer gaire. Més tard, també amb sort, algú recorda que va tractar fa temps aquell algú que ara ha de fer llit, mentre espera que el virus que l’ha atacat vagi recuperant també el seny perdut. La grip és una malaltia. No té jutges, fiscals, recursos d’apel·lació, tribunals que l’emparin o virus que apareguin als mitjans de comunicació per dir que són partidaris del diàleg. En general, però, quan xoca amb un medicament que se li oposa, la grip reacciona i recupera també el seny perdut. No és que s’assegui a parlar, però quasi sempre entén que aquell territori on s’ha instal·lat ja no és el seu territori. S’hi queda encara uns dies provant de fer tractes però, quan veu que no és ben rebuda, arriba un moment en què plega veles. Com el Piuet, però sense deixar policies a terra. Deu ser perquè sap prou bé tot això que, de sempre, la grip no ha atacat totes les constitucions, sinó que s’ha especialitzat en les constitucions més febles, siguin de gent gran o de nens. Té de bo, però, que als nens no els adoctrina tal com molts dels partidaris de les constitucions eternes diuen ara que fan els que han caigut en el que Jean-Claude Juncker qualifica de verí del nacionalisme. La grip atueix i prou. No adoctrina i rarament mata nens o gent gran. En això també s’assembla a la violència que avui es porta.