Ultraviolència

Sens dubte, el Sr. Rajoy té dots per fer moltes coses, però no pas d’actor. Per això, la seva incredulitat indignada en preguntar-li si era cert que el gobierno havia amenaçat el govern amb “sang i morts al carrer” si la República Catalana s’implementés –tal com va afirmar la Marta Rovira al dia 17– era clarament genuïna. Tanmateix, aquestes afirmacions han estat avalades per en Llach i la Boya, que va afegir que algú havia avisat la CUP que els podien acusar d’algun “atemptat de falsa bandera amb morts” (no va ser l’exministre Margallo que va dir: “Un ataque terrorista es superable pero la disolución de España es irreversible”?). A més, el periodista Jesús Rodríguez ha confirmat que la caserna de Sant Climent Sescebes havia estat preparada per rebre més soldats; i que una unitat d’elit de la Guàrdia Civil s’havia instal·lat a l’aeroport del Prat per si de cas calia assaltar el Parlament i el Palau. A més, a mitjan octubre De Cospedal va anunciar que l’exèrcit estava “preparat” per intervenir a Catalunya; i a mitjan agost, mentre els Mossos neutralitzaven una cèl·lula gihadista, Sáenz de Santamaría feia mans i mànigues per convèncer Rajoy que enviés l’exèrcit al Principat. Que el gobierno estava capacitat, si més no, per tornar a utilitzar la violència sembla prou clar. Per què el Sr. Rajoy es va comportar com si tot plegat li vingués de nou, doncs? Pot ser que alguns dels seus ministres li estiguin amagant els detalls més desagradables de les seves operacions a Catalunya?