Perifèrics del TGV que ve

De Figueres a Barcelona en TGV s'hi estarà el mateix que amb el Catalunya Exprés, una hora i mitja: l'estació serà fora vila i caldrà viatjar –bus, cotxe...– per arribar-hi; essent més fàcil que a Girona, a Figueres no es va optar per la centralitat. Després que Guerra i González es fessin fer la línia Madrid-Sevilla –una exquisidesa caciquista–, seguint la radialitat jacobina es començà a parlar de la via del TGV de Madrid al cel –en aquells moments, Europa–, passant per Barcelona. Aquí llavors s'arboraren dues posicions: una, la del català de seny, deia que ara es feien les coses racionalment, amb el cap i no pas amb la barra i les gònades amb què s'havia fet aquell metro de luxe. La segona posició venia del balanç del TGV que en feien països, com ara Alemanya, que ja en tenien molts km en funcionament: resultava car, molt agressiu amb l'entorn, etcètera. Coincidia amb l'aparició d'avions més barats que el tren i idonis per a trajectes llargs, i que els moviments conservacionistes proposaven refer els vells traçats de ferrocarril per adaptar-los a trens pendulars, quasi tan ràpids com el TGV, opció molt més barata i pràctica per a intercity i mercaderies. Com és natural s'imposà la primera opció: els partits grossos i els mitjans de comunicació feren bullir l'olla als grans interessats a aprovar expropiacions i concessions: comprar el pas de la via i remenar milions de tones de terra, formigó i ferro, perforar túnels... és a dir, popularment, a la política i als negocis, a les comissions i als milions. I el poble? El papanatisme s'empassà les meravelles del TGV; el públic italià ho entomà amb l'ancestral fatalisme mediterrani –al sud d'Itàlia s'han fet autopistes que acaben en un rostoll– i per als escèptics hi ha el passat: el tren Barcelona-Puigcerdà, que avui triga el mateix que fa cent anys, i el futur: l'hora i mitja de Figueres mitte al passeig de Gràcia.