Vallgorguina i visca la terra!

Emociona veure un poble que és capaç d’anar superant les adversitats i els contratemps de la política contemporània i que gràcies a l’empenta de la seva gent és capaç de llançar propostes que encavalquen present, passat i futur, que recullen la història i la fan atractiva a les noves generacions. Ja en vaig parlar fa un temps, amb motiu de la inauguració del Museu del Bosc i la Pagesia. Vallgorguina (Vallès Oriental) construïa un equipament modest però ambiciós destinat a fer que no es perdi la memòria de la terra i és bo veure que no és només una idea puntual i que aquest esperit es va projectant en les activitats del poble i les va impregnant d’aquesta filosofia fantàstica que ens diu que un poble sense respecte pel passat està condemnat a no ser res.

Aquests últims mesos, convulsos i ferotges, ens han portat sovint al carrer a defensar els nostres drets, la nostra essència, la nostra història, i haig de confessar que, amb les emocions a flor de pell, una de les coses que més em colpeixen i em fan vibrar és veure els pagesos mobilitzats amb els seus tractors cridant “Visca la terra”. Hem viscut molts anys d’esquena a la terra, pensant que la vida neix a les prestatgeries dels súpers i obviant un col·lectiu imprescindible, vital i viu, els pagesos, la connexió directa amb la terra, amb el que som i el que volem ser. I no poder ser res sense la fortalesa de la terra, ignorant que la terra som nosaltres i que sense la pagesia que malda per fer-nos entendre que la terra és vida no seríem absolutament res. I a Vallgorguina ho han entès, de fet tinc la sensació que, en certa manera, ho porten gravat a la pell, a l’ànima, i que ara, pas a pas, recuperen les essències d’aquesta vida salvatge, dura i imprescindible dels nostres avantpassats.

Enguany, la Fira del Bosc i la Terra s’ha transformat en la Fira del Bosc i la Pagesia, un canvi de nom que, em fa l’efecte, és molt més que un maquillatge i que una adaptació al nom del museu i que, de fet, respira aquesta voluntat de concentració, de treballar en una única direcció. La fira ha guanyat superfície, ha canviat de lloc, s’ha enriquit amb més participants i més activitats, ha engrescat els comerciants i els veïns que s’han abocat a participar-hi i, sobretot, crec que marca una fita més en aquesta bona direcció que va encetar el museu, fer que Vallgorguina mantingui aquestes arrels ancestrals amb la terra, reivindiqui la figura de la gent que l’ha treballat i que la treballa i que vagi confegint, de mica en mica, una sòlida personalitat com a poble i com a país, una identitat única des d’on créixer, des d’on desenvolupar-se i des d’on articular noves propostes de cohesió i creixement. Potser per això passejar per Vallgorguina fa entendre i estimar encara més el crit de “Visca la terra”.