Un altre cop, l’escola

Del dicho al “echo” o cultura donde la “aya”. Suposo que ja deveu saber de què estic parlant, quan reprodueixo algunes de les faltes que comet un percentatge significatiu d’alumnes a l’hora d’escriure en castellà (hi podríem afegir parelles d’homònims com haber/a ver, halla/haya, hay/ahí, valla/vaya, etc. Y suma y sigue). El més remarcable de tot plegat és que aquests tipus d’errors ortogràfics, afegits als que provoquen les tildes o accents, es repeteixen entre els alumnes de tot l’Estat espanyol (ja siguin monolingües, bilingües, trilingües, plurilingües o poliglots). Resulta, a més, que els darrers informes PISA situen els alumnes catalans una mica per sobre de la mitjana espanyola, europea i de l’OCDE en competències educatives bàsiques, tant en l’àrea científica com en llengües. No soc cap fan d’aquesta mena d’informes, però són proves oficials que avaluen de manera objectiva els alumnes d’escoles i d’instituts, diguin el que diguin els qui en fan comparacions interessades. A ningú se li escapa que el nivell general de coneixement de llengües és millorable i que la invasió del llenguatge WhatsApp està accentuant les dificultats a l’hora d’escriure mínimament bé, tant hi fa en quina llengua ens expressem. Però això no justifica que alguns pretenguin carregar-se el sistema d’immersió lingüística que tenim, un sistema que ha estat tolerant i eficaç, fins al punt que ha permès a polítics “adoctrinats per l’escola catalana” tenir la facultat de poder posar-la en dubte (fa dies, amb un mapa lingüístic a la mà, sense cap argument de pes i sense conseqüències de cap mena). Potser amb la voluntat de sembrar més zitzània contra una llengua cooficial i obtenir vots electorals a costa de tot. És una nova mostra de menyspreu contra els professors, que gastem energia en programacions didàctiques i formacions, a més d’atendre casos de TDAH, dislèxia... Durant anys, bona part dels partits polítics dominants no han fet gens de pedagogia per fer entendre l’estat plurinacional que proclama la Constitució, que alguns esgrimeixen ara com una bíblia inamovible. En conseqüència, part de l’electorat espanyol premia els atacs a les cultures minoritàries, que són béns a preservar. Aquells que rebutgen la immersió lingüística s’excusen en l’argument que volen un trilingüisme que ja tenim. Un alumne d’escola catalana fa assignatures en castellà i anglès i, en molts casos, pot escollir el francès com a optativa. On és el problema? No serà que, sota la idea de trilingüisme, s’hi amaga la creença falsa que la diversitat lingüística no és una riquesa sinó un mal a combatre? La diversitat és pròpia de les societats avançades i, quan la “normalitat” s’entén com la negació de la riquesa cultural, cal parlar de pensament únic. Tot això, a costa de renunciar a l’art difícil d’educar, que implica reconèixer les diferències, per poder construir una escola basada en els drets democràtics. D’aquí que siguem on som: a les portes d’un 21-D multilingüe que farà mítings en flamenc-francès-anglès-català-castellà...