Lliçons d’incendiaris

La democràcia està intervinguda a Catalunya. I no pas des de l’aplicació del 155, l’empresonament de càrrecs públics i activistes pacífics i els cops de porra i les pilotes de goma del referèndum. Està intervinguda i suspesa en la seva essència des de molt abans, d’una manera molt radical, amb la col·laboració activa de partits i mitjans de persuasió que s’entesten a presentar-se com a demòcrates, moderats, respectuosos de les regles del joc i fins i tot de radicalitat transformadora i que donen lliçons de maduresa democràtica, quan en realitat han tingut un comportament irresponsable que, amb perspectiva històrica d’aquí a uns anys, farà caure la cara de vergonya a més d’un.

La democràcia va deixar de funcionar correctament a Catalunya el 2010. El fonament de l’estructura de lleis que regula una societat es basa, en democràcia, en el consentiment dels ciutadans. Prendre als ciutadans el seu dret de donar consentiment o no a aquesta arquitectura legal és imposar-la per la força. Ho fan les dictadures. A Catalunya, el consentiment constitucional va desaparèixer amb la sentència de l’Estatut. I es va traduir en grans mobilitzacions i en el sorgiment de majories polítiques que apostaven per un referèndum d’autodeterminació el 2012, i obertament per la independència el 2015. En enquestes, prop del 80% de la població volia ser consultada sobre el seu consentiment a revalidar l’actual estructura legal o a crear-ne una de nova i pròpia.

Davant d’això, la irresponsabilitat dels partits espanyols i dels catalans autodenominats constitucionalistes ha estat espantosa. No hi ha res més anticonstitucional que ignorar la necessitat d’una Constitució de tenir consens ciutadà per poder ser aplicada. Els que diuen que l’any 78 els catalans ja la vam votar, per què no la sotmeten ara a plebiscit, si n’estan tan segurs? Els que diuen que la volen reformar, per què no han fet mai un pas real, en lloc de fer-hi només declaracions quan l’independentisme els pressionava? Durant cinc anys, els partits i els mitjans de persuasió no independentistes han ignorat, en el millors dels casos, la voluntat d’una majoria política de catalans, pensant-se segurament que el temps no ho sostindria o que els partits que l’encarnaven es dividirien o recularien en algun moment. Que era un bluf. Que era processisme. I no escoltar, sinó ignorar i bloquejar la voluntat política de la meitat de la població, que estenia la mà contínuament a l’altra meitat per parlar-ne i acordar junts una sortida democràtica, ha estat d’incendiaris i irresponsables. Ara, donen lliçons sobre el púlpit del 155.