El sostre de vidre

D’aquí a una setmana exacta comença la campanya per les eleccions del 21 de desembre. La participació de tots els partits que van obtenir representació parlamentària en la darrera legislatura ha difuminat el debat sobre la legitimitat dels comicis i si s’ajusta o no a la legalitat haver-los convocat invocant l’article 155 de la Constitució. S’hi han adaptat fins i tot aquells que presumeixen d’antisistema.

Cada vegada que es pregunta a Mariano Rajoy sobre l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a Catalunya, respon el mateix: que ha servit per recuperar la normalitat i que per consolidar aquesta situació ara els toca actuar als catalans a les urnes. Sense dir-ho pel seu nom, el president del govern d’Espanya presenta els comicis com un plebiscit. Rajoy és conscient de la feblesa electoral del Partit Popular a Catalunya, però entén que ha d’aprofitar altres factors que li són favorables. D’una banda la intervenció de l’autogovern li ha permès prendre, per primer cop, la iniciativa política. D’altra banda si trenca la majoria independentista al Parlament ell es podrà presentar com a guanyador, tot i que el seu partit obtingui uns paupèrrims resultats, si es compleix el que diuen les enquestes.

L’independentisme ho té difícil per encertar a l’hora de decidir si accepta o no el repte plebiscitari. Aquesta va ser la seva aposta el 27-S –quan va comparèixer amb la candidatura de Junts pel Sí– i encara no ha aconseguit traslladar de manera inequívoca i indiscutible si el va guanyar (majoria d’escons) o va perdre (no va arribar a la meitat dels vots). Fins i tot repetint una majoria aritmètica al Parlament no podrà evitar que posi el llistó dels vots per qüestionar (si no l’assoleix) la legitimitat de prendre segons quines decisions. I fins i tot així no es podrà aparcar el debat de les majories qualificades (cal menys majoria per declarar la independència que per modificar la llei electoral?). Potser conscients d’això (entre altres coses), l’independentisme va encarar inicialment el camí cap a les pròximes eleccions com el primer pas d’una etapa en què calia tornar a plantejar eixamplar la base social. Però en poc temps es va passar de l’autocrítica (amb el reconeixement d’alguns errors i que no s’havien previst tots els escenaris possibles) a un altre que pretén passar per alt com es va arribar fins a la declaració d’independència (quin ha estat el preu social, econòmic i polític) i demanar suports per construir la República ja proclamada.

Quan s’ha de prendre una decisió entre dues grans opcions, com ara els passarà a molts electors que tindran aquesta sensació, la claredat dels plantejaments resulta fonamental per poder calibrar les opcions de cada una d’elles. Després de tantes giragonses des del debat de l’Estatut fins ara tothom ha arribat a aquest punt carregat d’un munt de contradiccions, però alguns tenen més dificultat per explicar les seves que d’altres. Seria interessant que l’acadèmia faci un compendi de tot plegat, amb què podrem donar una altra dimensió al relat d’aquests 15 anys. Però mentrestant el que avui ja es pot fer és el balanç a l’engròs. Resulta evident que els que van pronosticar que la independència de Catalunya seria un fet inevitable amb la complicitat de la comunitat internacional ho tenen pitjor per actualitzar el seu discurs que els que van advertir que això no passaria. Quin serà l’efecte emocional de tot plegat? S’ha de veure. Però no es pot mantenir un discurs aparentment racional ignorant la realitat o entrant en fragant contradicció amb l’evidència. És una qüestió tant de claredat com de credibilitat.

Per primer cop en unes eleccions al Parlament el vot constitucionalista sembla molt més mobilitzat que l’independentista. Té la sensació que ell no ha de triar entre el cor i el cap. Això de moment només és una realitat demoscòpica i encara no té una plasmació en termes de resultat, però es comença a visualitzar com l’impuls els pot permetre trencar el seu sostre de vidre. Si segueix sent vàlid el pressupòsit que afirma que, aquesta cursa, la guanyarà qui cometi menys errors, és comprensible l’optimisme de les candidatures constitucionalistes.