La gestió de l'aparcament a Sant Narcís

Els darrers dies, el barri de Sant Narcís viu un intens debat a propòsit de les diferents formes en què es pot gestionar l'aparcament. Per posar-nos d'acord i arribar a un consens el punt de partida és essencial que sigui compartit i l'objectiu també. Punt de partida: els carrers són propietat pública i els cotxes, propietat privada. Qualsevol aprofitament privat d'un espai públic està subjecte a una compensació que el privat fa a la comunitat. Això funciona així en tots els àmbits i està meticulosament regulat per llei. Tant, que no fer-ho constituiria prevaricació. Amb una sola excepció: els cotxes. Mai no s'ha volgut regular per llei aquest tema i és una excepció a la regla. Els motius tothom els pot intuir i ara no vénen al cas. El debat és si deixar mitja tona de ferralla al carrer serà viable i, si ho és, a quin preu. El carrer ha de ser per al gaudi dels veïns, per fer comunitat, perquè els nens hi puguin tornar a jugar, perquè els avis hi trobin la tranquil·litat i la seguretat. Ha de ser per a moltes coses que sense adonar-nos-en hem anat perdent en benefici del cotxe. I d'aquí passem a l'objectiu. Per aconseguir això només hi ha un camí, que és desincentivar l'ús del cotxe. Tots, o tots els que tenim cotxe, som part del problema, però tots podem ser part de la solució. Tan sols cal que somiem com seria el nostre carrer sense cotxes i prendre consciència de la nostra part proporcional de responsabilitat en el problema.

Aclarits els punts de partida i l'objectiu, entrem en el debat dels mitjans. No és el mateix zones blaves d'aparcament que verdes. Les primeres van sorgir als anys vuitanta com a fórmula per incentivar la mobilitat a les zones comercials. Després es va comprovar que les millors zones comercials eren les que substituïen la zona blava i convertien el carrer per a vianants. El carrer Nou, Santa Clara o el Mercadal en són bons exemples. Les zones verdes estan a mig camí i usen la gestió de l'aparcament per desincentivar el trànsit no veïnal. El veí sempre troba aparcament al seu barri però li resulta més car usar el cotxe en els desplaçaments urbans a altres barris, i això fa més competitius els altres sistemes (a peu, bicicleta o bus). És a dir, que per als no residents l'aparcament esdevé com una zona blava, mentre que els residents hi tenen un tracte preferent. A partir d'aquí es pot obrir un debat sobre si la zona verda cal que sigui de pagament simbòlic per als veïns o bé gratuïta. I aquí tornaríem al tema de l'ús privatiu d'un espai públic. Un euro a la setmana per tenir assegurat l'aparcament no és tampoc cap bestiesa. Dubto que es pugui trobar cap plaça d'aparcament per 52 euros a l'any. En canvi posa les coses al seu lloc en el sentit de deixar clar que deixar la teva ferralla al carrer no és gratis. També podríem parlar de l'ús d'aquesta recaptació per fomentar la mobilitat sostenible. Però aquest és un tema menor, l'objectiu principal ha de ser la pacificació del trànsit i aquesta es produeix amb una zona verda, fins i tot si és gratuïta per als veïns; en canvi mai no es produeix amb una zona blava.

L'opció d'aparcament lliure és el campi qui pugui que sempre acaba perjudicant els veïns, i la prova ben aviat es veurà a Sant Narcís quan funcioni la nova delegació d'Hisenda. El futur l'hem de construir entre tots, l'Ajuntament, l'associació de veïns i cadascun de nosaltres cada dia si, quan agafem el cotxe, ens parem a pensar en el clima que deixarem als nostres fills i la qualitat de vida que donaríem als barris si assolíssim els baixos nivells de trànsit de les ciutats del nord d'Europa.