Dominar el relat

El relat dominant del dependentisme és que els impulsors de la República Catalana han enganyat la població. Perquè han venut un objectiu inassolible i han renegat d’ell a la primera garrotada. No diuen, però, que s’ha fet inassolible perquè ells han incitat les accions brutals de l’Estat i la vulneració de drets humans i hi han donat cobertura. I que la suposada renúncia basada en l’acceptació del 155 només és el reconeixement fàctic que l’han imposat per la força als empresonats. I que un acatament per imperatiu penal és similar al que hem hagut de fer milers de càrrecs electes quan ens han obligat a prometre la Constitució, per imperatiu legal.

Però l’autèntic engany continuAT és el dels relats espanyolistes destinats a desmoralitzar l’electorat democràtic. Primer, bona part del discurs contra el procés parteix d’una suposada vulneració de drets dels parlamentaris unionistes en aprovar un reglament que permetia una votació exprés de lleis urgents. Aquesta aprovació, que ha arribat a ser qualificada de cop d’estat independentista, resulta que és perfectament legal segons el seu Tribunal Constitucional, que ho ha sentenciat fa tres dies. Així doncs, res de cop d’estat en el procediment d’aprovació de la llei del referèndum i de la transitorietat.

Segon, el ministre Montoro va intervenir les finances de la Generalitat amb dues excuses: calia garantir l’estabilitat pressupostària i evitar que es malversessin diners cap al referèndum. Doncs bé, la intervenció general ja va anunciar que no havia trobat cap partida significativa destinada a l’autodeterminació; i, abans-d’ahir mateix, apareixien les dades oficials de l’estat financer de la Generalitat quan la van intervenir. tenia 140 milions de superàvit.

Tercer relat capciós. Quan s’acusa l’independentisme de pensament màgic per haver creat il·lusions sense fonament, s’amaga que el principal pensament màgic és la crosta del règim que afirma que la normalitat tornarà després del 21-D. Que això de l’autodeterminació ha estat una febrada que amb una mica de xarop d’estopa passarà. Doncs bé, en el millor dels escenaris possibles per a ells, hi haurà garantit un enquistament del conflicte català, una rebel·lió més sorda o sorollosa, depèn del moment i de la força de la població que actua de motor econòmic de l’Estat i amb més capacitat d’iniciativa social i cultural. Qualsevol pervivència d’aquest conflicte comportarà una acceleració de la fallida econòmica de l’Estat com ha estat advertit per tots els organismes internacionals de prospectiva econòmica –el darrer, l’OCDE.

LA llista podria ser quasi infinita. I per això caldria crear una plataforma virtual de professionals i voluntaris que sota una etiqueta tipus #LAVERITAT sistemàticament coordinés les respostes desmentint una a una les falsedats de l’argumentari espanyolista. Cal recuperar el tremp de la lluita, de la mateixa manera que la gent de @DretsCat s’ha ofert per recollir totes les denúncies d’odi anticatalà que alhora s’enviïn al portal que ha obert el ministre Zoido per rebre només els suposats episodis d’odi contra l’Estat.

Ve una campanya que també es jugarà en altres fronts. D’Arrimadas a Xavier Domènech sentirem a dir que el procés ha impedit resoldre allò que interessa la gent, donant-se un perfil social. Aquí el lema “fets i no paraules” té plena vigència: a part de l’obra feta, hi ha una llarga llista de lleis catalanes socials, ambientals, econòmiques que afavorien una transformació de progrés i de qualitat de vida que han estat bloquejades per l’Estat. Només amb el contingut d’aquesta llista els tapem la boca.

Però hi ha un altre aspecte que passarà a ser essencial: la lluita per la democràcia. I crec que no ens hem de centrar només en un discurs defensiu de “no al 155 i alliberament de presos”, sinó que hem de proposar quina democràcia és la que volem per millorar la que teníem i comparar-la amb la caricatura que d’ella ens han deixat les accions dictatorials del PP, el PSOE i Cs.

Finalment, cal parlar clar als electors. Cal l’acceptació de la realitat, que mai és resignació, sinó condició base per transformar-la. I la realitat és que ens hem trobat al davant un Estat més brutal del que ens pensàvem i una Unió Europea, impensable, permissiva amb la seva brutalitat. Aquests dos factors ens obliguen sense resignació a afinar les estratègies cap al bastiment de la República proclamada.

L’independentisme ha plantejat un embat contra l’Estat obviant l’existència de centenars de milers de persones catalanes per ara profundament espanyolistes. De la mateixa manera que els dirigents d’aquesta àmplia minoria estan utilitzant l’Estat per imposar a la majoria les seves opcions. Doncs bé, tindrem noves estratègies de desgast del règim i l’Estat, dins de les quals no hauríem d’oblidar les campanyes d’impacte econòmic que seran clau els propers mesos per desestabilitzar el tauler de joc. Però alhora caldrà establir vies d’interlocució, d’entrada conflictiva, amb aquella part de la societat catalana que veu en la República una amenaça. I aquesta interlocució sense la mediació de l’Estat ni d’una possible Generalitat recuperada. Taules civils per diagnosticar problemes compartits i determinar-ne solucions. Nous relats.