Vuits i nous
L’ermita d’en Llavina
“L’ascensió a Sant Pere del Puig en 1.400 octosíl·labs
Som de pujar a ermites: Verdaguer, a la que es trobava “al cel suspesa”; Víctor Català, a la de l’Ermità; Josep Pla, a la de Sant Sebastià... Me’n deixo. Ermites o santuaris: la qüestió és que siguin edificis religiosos que trobin dalt d’una elevació del terreny i que l’accés valgui una excursió. Els cultes en dirien una excursió “iniciàtica”. “Iniciàtica”, la primera vegada. De retrobament, totes les altres, perquè, a l’ermita, sempre s’hi torna.
Jordi Llavina ha retornat a la seva, la de Sant Pere del Puig, dintre del terme de la Selva del Camp, sobre Almoster i, més lluny, Reus. Ho ha fet amb els 1.400 octosíl·labs del llibre que ha titulat així: Ermita. Me l’he llegit, i es pot dir que hi he pujat amb ell. Amb Jordi Llavina no sé què ens passa. Tenim temporades que sembla que no puguem viure l’un sense l’altre ni prescindir de les nostres confidències –les d’en Jordi molt més espectaculars i acolorides que les meves–, i després en passem d’altres en què no ens diem ni ase ni bèstia i sembla que visquem, l’un i l’altre, als extrems del món. Una temporada, cada diumenge, sense fallar mai, m’enviava un missatge afectuós pel mòbil. Ho feia a les set del matí, que es veu que és quan es lleva. Després, el silenci. El silenci de fa una temporada s’ha trencat amb la recepció i lectura d’Ermita.
El millor llibre de Llavina, en prosa o en vers. En un estil narratiu, l’ascensió a l’ermita el fa rumiar sobre la vida, la mort i la transcendència, el fa evocar la infantesa –la seva i la dels seus fills–, el fa exultar davant d’una planta, un arbre, un ocell o el pas d’un avió... Aquí entra el Llavina que sap el valor de cada paraula i que, després de treballar molt l’idioma, ha trobat “el geni de la llengua”. El geni de la llengua o es té o es troba. Molts, no l’atrapen mai. Que el geni de la llengua, com la inspiració, ens agafi treballant com a en Llavina. En Llavina sembla sempre una mica desvagat i com desorientat, però no para de treballar l’eina. Un temps, gràcies a Carles Duarte, va mig dirigir el Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí. Les eines del camp estan en aquell museu immòbils. La de Llavina, en plena activitat. “On és que van, lluny de les soques, / de la fondària de la terra, / totes aquestes rels que fugen, / arrels que repten, serps de llenya / immòbils, ertes...” Serps de llenya!
M’ha anat bé “pujar” a Sant Pere del Puig, “més mas que ermita”. Als de la Catalunya Vella, ens prova endinsar-nos a la Nova, que és la que Llavina, que és de Gelida, coneix més bé, i s’hi mou com si fos casa seva. Tanta plana de Vic, tant Empordà, tant Canigó...
Ermita acaba una mica abruptament. La coronació del cim, després d’un trajecte tan llarg i minuciós, restringeix l’èpica; la baixada no hi és... En Llavina tal com el conec.
