Secessió

Ningú no havia dit que això seria fàcil. L’aparell de l’Estat té molta força, tot i la seva crisi política, social i econòmica. Per no parlar de la capacitat judicial i policial, i utilitzada sense mesura. Per als catalans sobiranistes, parlar de democràcia i dignitat és un exercici de risc i, a la vegada, una qüestió de dignitat.

Des de la constitució dels estats moderns, Espanya ha viscut el repte d’instituir un estat plurinacional, a partir de la realitat d’un territori amb diverses nacionalitats ben definides. El decret de Nova Planta fou molt més que l’establiment d’un escaquer amb vencedors i vençuts, i fins els pactes de convivència han estat curts i sense desenvolupar. El compromís del 1978 durà mentre no intentà desplegar la plurinacionalitat, i l’Estatut del 2006 fou l’últim assaig d’esgotar les possibilitats de cohabitació. L’aparell del vell estat cremà les darreres aspiracions i engegà l’invent a dida. Catalunya avança cap a la República. I això fa molt difícil, quasi impossible, un acord que permeti seguir en l’estat de les autonomies i fins i tot en un possible estat federal. I imposar-lo per la força només augmentarà el rebuig. La legitimació dels drets de Catalunya creix en funció de la mateixa deslegitimació de l’unitarisme més barroer. La mentida de l’administració central reforça les raons de l’independentisme.

El politòleg Josep Costa Rosselló ha publicat un excel·lent treball que parla de passat i, sobretot, de futur, cercant la sortida de l’atzucac on som. O secessió o secessió (Contravent Editors) és una acurada aportació al debat. Amb arguments, deixa clar que la secessió no solament és possible sinó aconsellable. Amb pas segur, ferm i argumentat, també pausat, cal no renunciar al camí que tenim al davant.