Roda del diable per casa

Aquest refrany popular té dues interpretacions sentides dir encara de viva veu per persones que solien parlar amb dites i frases fetes de manera natural. Dec ser dels pocs que han tingut la sort de conviure amb els padrins (altrament dits avis) en una llar on la tradició era cosa corrent i es vivia seguint els ritmes bàsics de la natura amb les seves festes i les formes d’observar la realitat, amb tot de riquesa lèxica, agrícola, culinària, lúdica i, fins i tot, espiritual. En definitiva, la realitat manifestada, l’univers, estava ordenada.

Quan alguna cosa es desmanegava al nostre voltant (sovint, més d’una alhora) o emmalaltia més d’un dels membres de la família o fins i tot el bestiar, es deia que rodava el dimoni per la casa, o fins i tot es feia servir una altra dita anàloga a aquest sentit: el dimoni hi devia remenar la cua. Però hi ha una segona accepció, més pròpia dels adults, que significava que a dins mateix de casa hi tenies el mal, l’enemic en persona.

Hi ha tres supòsits possibles de simbolitzar una casa en la vida ordinària de tots plegats. En totes tres es pot experimentar que el dimoni s’hi mou, entenent aquest dimoni com l’esperit del mal des d’una perspectiva judeocristiana, independentment de si hom és creient o no.

La primera és la pròpia llar, com hem dit. El qui més bé et coneix de vegades (freqüentment) és el primer que te la fotrà. Un germà, una mare, un fill, un oncle, un cunyat o qualsevol altra persona propera serà qui et trairà de la manera menys esperada. Els qui viuen amb tu, en més ocasions de les que ens vol fer veure el “bonisme” baratet que ens embafa, seran els qui ens faran més mal. El mateix pot passar a la feina, la segona llar de la majoria. Per tant, la traïció és a l’ordre del dia en aquell que tenim més proper.

El segon supòsit fa referència a la casa que ens envolta, allà per on ens movem en la nostra vida ordinària, és a dir, la societat. Aquí no cal ni dir que el famós procés tan bescantat ha estat el millor que podia passar al nostre país: ha fet saltar les màscares de botiflers i espanyols de soca-rel que, malgrat anys i panys de viure entre nosaltres, ens neguen la història, la llengua i tot allò que ens fa ser qui som. Així, els veiem com els diables que en realitat són.

El capteniment dels catalans (els nous i els de generacions) que callaven apàtics, majoritàriament, mantenia una mena de convivència de saló falsa, en la qual, tret de quatre reivindicacions catalanistes que eren més o menys tolerades, l’espanyolisme demoníac més pur, disfressat de democràcia, feia i desfeia a casa nostra com aquell qui es pensa ser l’amo del tros. Tan bon punt el català es va desvetllar, tot es va enfonsar com un castell de cartes. Els àngels caiguts que viuen barrejats entre nosaltres culpabilitzen la víctima. La seva Pax Hispànica es basa en el fet que el català calli i aguanti.

El tercer dels supòsits és tenir el diable remenant la cua al govern d’un país, la casa de tots. En una Catalunya que clarament viu una etapa històrica que alguns qualifiquen com de segon 11 de setembre de 1714 (salvant totes les distàncies) no podem saber ara com ara les interioritats dels dos anys que ens van dur cap a la declaració d’una República Catalana que, per causes sabudes (i d’altres de no tan conegudes, però igualment certes), no es va poder desenvolupar.

Posats a imaginar, qui sap si algun dia, de tot plegat, se’n farà una sèrie televisiva. La història d’un president amb les idees clares al capdavant d’un govern, un grup de persones amb idees diverses i disperses i que, tot i ser coincidents en molts punts, d’una banda, estan carregats d’ingenuïtat o de pensar que la gent del món és essencialment bona (quan en realitat és tot el contrari) i, d’una altra banda, actuen com a veritables diables disposats a rodar per la casa fent tota mena de maleses: des de contactar amb l’enemic directament per a exposar-li conjectures i possibilitats fins a arribar a enregistrar reunions en principi confidencials i enviar-ho a l’infern madrileny, tot perjudicant els plans d’independència.

Només que n’hi hagués un, un de sol, actuant d’aquesta manera, és evident que com a dimoniot rondant per casa, ajuda a fracassar tot projecte, per infantil que aquest sigui. Una persona que per por, per malícia, per promeses de cadires confortables o per secrets inconfessables, decideix oblidar la lleialtat jurada i esdevenir el diable que ho fa esclatar tot pels aires.

És clar que això que acabo d’exposar només és una ficció. Tanmateix, no oblidem que gairebé sempre, sempre, sempre, la realitat supera la ficció.