Pàgines viscudes

“Vol fer un cafè?” Des de les portes d’una oficina store de CaixaBank a la plaça de Sant Agustí, a Girona, em conviden. És un nou estil de banca que vol ser més proper. Tot i això, prefereixo el tradicional. No vull el cafè. Penso inevitablement que és la mateixa caixa –després de moltes transformacions– on l’àvia tenia els seus escassos estalvis, i que varen resultar ser legals acabada la guerra, mentre que molts altres emesos per la República no varen valer quan Franco va manar. Ella estava agraïda. Molta altra gent, també. Ara aquesta entitat ja no manté el seu domicili legal a Catalunya. Se n’ha anat. Una operació de maquillatge? No exactament. Amb la llei a la mà al domicili social ha de radicar-hi la “gestió del negoci”, i allà s’ha de reunir el consell d’administració i la junta general. “Són decisions difícils”, em diu la directora d’una sucursal. Ho puc entendre. “Calia preservar la seguretat dels clients.” També ho crec. El diner és covard per definició, i davant de qualsevol amenaça corre a refugiar-se. No s’ha fet públic el volum de les retirades. Segurament pot ser espaordidor. Els mateixos bancs ofereixen alternatives, fins i tot fora de la Península. “Un fons d’inversió a Luxemburg, per exemple.”

Però aquest efecte no és el més greu. Un corrent de desafecció –deixem-ho així– recorre l’epidermis de moltes persones que tenen tractes amb empreses catalanes. “Espavili’s. Munti un taller fora de Catalunya, i ens facturi des d’allí. Si no, no podem comprar.” Una gran empresa càrnia adverteix així un proveïdor català. A un contractista que tenia una obra a punt de començar li fan comprendre que seria “molt mal vist” que vinguessin de Catalunya a fer-la. “Val més que ens ho deixem córrer.” L’home s’enfada: “I què en faig, dels meus treballadors, la majoria dels quals no són catalans?” Alguns empresaris, molt murris, han optat per escripturar un canvi de domicili fora del Principat, però després de signar-lo l’endrecen al calaix, sense presentar-ho al registre mercantil, de manera que no té efectivitat. La por guarda la vinya, i si cal ja hi seran a temps. Però les gestories de Madrid no donen l’abast.

“Tenim un xalet al Pirineu aragonès, amb calefacció, la nevera plena i dotze llits. Amb tota confiança, agafeu la família i aneu-hi, fins que passi el perill!” Paraules textuals d’uns amics de tota la vida, residents fora de Catalunya. Són expressions que surten de l’ànima, fruit d’una vella amistat, però que expressen què els han venut del que passa aquí. Llegint la seva premsa, i mirant les seves televisions, creuen de bona fe que vivim en un caos. Els han intoxicat.

Fer-nos entendre i restaurar les ferides serà una tasca de molts anys.