Emergència

Corre la brama que tot canviarà en funció del resultat de les pròximes eleccions. No és segur que així sigui, cas d’un triomf independentista, perquè el mall del 155 pot continuar picant amb el mateix ímpetu. Sí, per contra, és segur que el canvi serà sísmic, de terratrèmol i esfondrament, si guanyen les opcions unionistes. Salvant distàncies (en alguns aspectes, no tantes) podem fer una reculada, amb referència a les nostres més elementals llibertats nacionals, cap als indrets més obscurs del franquisme.

No fa gaire parlàvem del “vot de la nostra vida”, essent el mot d’ordre el “o ara o mai”, que ressonava tronador per totes les contrades del país. Amb desolació, veiem que d’aquest “ara o mai” se n’ha apropiat entusiàsticament el món constitucionalista. Desficiosos, els ulls els brillen davant l’olor de sang d’un independentisme que veuen en estat d’hemorràgia. És la seva una mirada de ressentiment, de venjança ultrancera, d’afany, no ocultat, sinó fins i tot pregonat d’arrasar, de demolir l’edifici de la catalanitat tan laboriosament alçat. I, és clar, demolir ha estat sempre molt més fàcil que construir. Es diu que aquests unionistes tenen el vent de cua per distintes raons i es palpa en l’ambient que per primera vegada la mobilització del seu vot pot ser superior a la del vot sobiranista.

Aquesta possible i temuda davallada del vot independentista podria ser multifactorial. De moment, ja m’he trobat:

a) Amb una botiguera que, sense cap fervorós passat nacionalista, havia votat, però, tota la vida, rutinàriament, “allò que tocava”, o sigui CiU. Em diu que “les vendes han baixat molt; no és que la gent no tingui calés, és que se’ls guarda per por al que pugui passar” i conclou que “això, per tant, s’ha d’acabar”. Heus aquí un primer vot unionista. I pescat en un tradicional viver convergent. b) “Jo estic molt desanimat”, em diu un inequívoc nacionalista. “Suposo que acabaré votant els meus, però...” Un altre vot, doncs, que balla. c) “És tanta la confusió que només votaré claredat; prou del vot de fidelitat de pedra picada”, que em diu un tercer.

Davant aquest cúmul de dificultats caldrà duplicar els esforços, palesar a l’espantat, al dubitatiu, al cansat, al crític que aquesta vegada –encara que sigui l’última– voti amb les entranyes, s’acosti a l’urna de l’emergència més enllà de reflexions saberudes. Ja passarem comptes més endavant. Ara no s’ha de votar a favor. S’ha de votar visceralment, primàriament, sentimentalment, desesperadament, agònicament, fins i tot, contra el triumvirat del 155 per sobre de qualsevol altra consideració, sigui de la naturalesa que sigui.