Any 2171 de la creació

Diuen que quan el dimoni no té feina amb la cua mata mosques. He trobat un llibre editat el 1752 titulat –prepareu-vos– El jardinero de los planetas, y piscator de la corte, para el año de 1752. Adornado de una descripción lacónica, histórico-política-geográphica de la España Oriental; esto es, de todas las ciudades de las provincias y reynos de Mallorca, Cataluña, Aragón, Valencia, Murcia, y parte de Castilla la Nueva; sus montes, ríos, clima, plazas, templos, reliquias, fortalezas, baños, passeos, costumbres de sus habitantes, y otras curiosas especiales noticias para el gusto de los aficionados. Un piscator és una mena d’almanac. Una mena de guia Trotamundos de l’època. La de 1752 la signa D. Joseph Patricio Moraleja. La referència de Girona ens revela l’antiguitat de la ciutat: “Gerona, o Girona, ciudad antiquísima [...]: fue fundada por el Rey Gerión por los años de 2171 de la creación del mundo, y es una de las seis ciudades del Condado de Barcelona, que tiene voto en Cortes.”

El 2017 després de Crist, i a Televisió de Girona, Dani Vilà entrevistava Narcís Sastre –regidor de Paisatge Urbà de l’Ajuntament de Girona– el 9-N: “A Santa Eugènia, els veïns reclamen que hi ha una llinda del segle XVIII [1752] que està en un carrer on els cotxes hi aparquen: pot explicar si l’Ajuntament n’està al cas i com actuarà?” Sastre respon: “Aquesta llinda de pedra és al carrer de Baix. Ja fa uns mesos una veïna em va venir a veure; ella mateixa havia posat un cartell per indicar als vehicles que no hi aparquessin. Ara mateix estem pendents que tècnics de cultura del Museu d’Història de la Ciutat facin una avaluació del seu valor i a partir d’aquí prendre decisions a partir que tinguem aquesta anàlisi tècnica: si s’ha de fer una mena de limitació d’aparcament en aquest espai o si s’ha de retirar aquesta llinda i fer-la visible en un espai una mica més noble, encara que no sigui el seu lloc original. És a dir, prendre una decisió que s’ha de fer d’una manera conjunta amb els veïns d’allà; què fem aquí, si la deixem en aquesta zona que no s’hagi d’aparcar o la traguem i la posem, per exemple, a Can Ninetes, que és al costat. Per tant, és una decisió que s’ha de prendre en els propers mesos.” Estarem pendents dels informes que puguin aportar els experts per veure si el valor d’aquesta peça es mereix un tracte diferenciat del que ha tingut. Vilà acabava la conversa amb aquest desig; jo –des del taller a punt de caure de la Marfà–, també.