L’art de la cloenda

Una de les preguntes més repetides aquests dies és: i com acabarà, tot això? La pregunta la pot formular, indefectiblement, gent de pensament i posició molt diversos. Sempre hi ha algú que té a punt una resposta modèlica, que tant pot servir per parlar d’un ou com d’una castanya: “Tot això acabarà com el rosari de l’aurora!” En aquesta campanya veiem que l’ús de la conclusió com a concepte és diametralment oposat: els partits constitucionalistes utilitzen el 21-D –que ells han imposat– per posar fi al procés. Amb unes eleccions compten “acabar” amb un ideari polític. Tot molt normal, com es pot comprovar. Quina fabulació més divertida! Se suposa que el 21-D entrem al seu món feliç. Els partits independentistes volen continuar amb un govern i una república amb dificultats, on uns pocs líders marquen un camí més dret –darrerament s’alcen, entre l’allau de sentimentalisme, les veus de Mundó i Ponsatí, encara que el partidisme de sempre corre el perill de deixar orfes un munt d’independentistes emprenyats.

Tornen a ser en unes plebiscitàries (a favor o en contra del 155) i els comuns tornen a tenir problemes per col·locar el seu missatge (els comuns, que havien fet com si el 27-S –on no havien participat– fos una excepció en el seu currículum impol·lut de “nova política”). El 21-D no acabarà res. El resultat previsiblement ajustat –i més fragmentat– obligarà a unes enteses i continuacions –amb el papus de la no acceptació del resultat– que ara no s’albiren en molts discursos. A la banda constitucionalista impera l’eliminació del rival com a consigna de “reconciliació”. Tot molt normal, altra vegada.

Aplicat a la literatura, la qüestió dels finals és tot un camp per córrer. Com acabar una novel·la? Acabo de llegir Tres presoners (Club Editor), d’Aurora Bertrana. Una delícia. Llegiu-la, és una ordre que us farà bé. L’obra està empeltada de les misèries de la Segona Guerra Mundial, que vol dir les misèries de tots els conflictes, i mostra la vida de tres presoners de guerra i una dona violada en un poble enemic. I com se’n surten. Dels presoners, un és intel·lectual, l’altre fornit, l’altre nyicris i superat per les circumstàncies. I el final, en contra del que pugui semblar, després de descripcions de l’ànima humana que són mel, que són un capgirament de les tripes, el final és d’esperança. La impressió que en treus és que fora mala cosa que l’Any Bertrana acabés aquí, vull dir la seva influència i la seva catarsi possibles.

I ara, estimat lector, si has arribat fins aquí i a tall de cloenda, em veig amb l’obligació d’explicar-te per què en les properes pàgines et trobaràs la majoria d’articles informatius sense firmar (que vol dir signats “redacció”): és la manera com els treballadors d’aquesta capçalera històrica protesten per l’amenaça d’un ERO que pot afectar el 40% de la plantilla. Vet-ho aquí.