Carles Santos

Ha mort Carles Santos. Ha mort un geni. El gran transgressor, l’iconoclasta, que reunia dues qualitats que no crec que tingui ningú més: una enorme ambició artística acompanyada del seu delit per la perfecció i la seva implosió de tota mena d’expressions. No era un surrealista, no era un abstracte, no era un trencador com tants d’altres. Ell implosionava la música –la seva passió per Bach el portava a la perfecció tècnica– i la imatge, i el teatre, i el concert i la vida metafòrica de l’art iconoclasta.

L’havia vist en diversos espectacles: veure’l tocar un piano amb la mà dreta i tocant en un altre piano paral·lel amb la mà esquerra (i tocava Bach!); l’havia vist tocant un piano mòbil a dalt del qual una dona feia striptease, un joc de metàfores i de simbologia sempre contra corrent, sempre en contra del llepat ordre del dretanisme, de la convenció social, dels rituals inamovibles dels concerts de música.

Carles Santos va revolucionar el món de la música i de l’escena –va fer incursions en el cine i en la fotografia– i va ser un treballador infatigable, del cervell del qual brollaven idees com si fos un prat fent emergir flors. Jo el trobo a prop de Baudelaire.

Carles Santos va tastar la presó franquista però això no va apaivagar la seva passió per la revolució artística, per l’inconformisme amb la societat burgesa i els seus rituals de bona gent, pacata i cursi.

Quants analfabets pot tenir un país que en la mort d’un geni com Carles Santos no fa dol nacional! Ha sortit una notícia dispersa, un magnífic article de David Castillo i uns quants més, i, apa, a girar full. L’orfandat que ens deixa la seva mort és irreemplaçable.

La gran pregunta: on va a parar el talent, la genialitat, quan el seu portador mor? La resposta és sens dubte trista: desapareix. Ja ningú no crearà aquells espectacles poeticomusicals tan trencadors i originals.

No sabeu la ràbia que sento d’un món que no compta amb Carles Santos!