Tribuna
Catalunya faixadora
L’únic debat vertaderament interessant, pel que fa al món sobiranista, passa per saber fins a quin punt és encara viable el projecte republicà. Tot depèn, ara mateix, del resultat de les eleccions anòmales –forçades i en clar desavantatge– del proper dia 21; els sobiranistes no haurien de perdre el control del govern, encara que si fos així tampoc no seria cap drama insalvable.
Costaria de pair la derrota, però es faria més evident que mai fins a quin punt són insatisfactòries, irrealitzables i fins i tot cíniques la resta d’alternatives. Si el sobiranisme torna a guanyar, però, es farà molt patent que res –res!– no pot doblegar-lo, i que la política de no fer política, o d’esperar que la facin per tu els jutges i els guàrdies civils, no acaba donant gaires resultats. Tot i així, esperar que el PP s’avingui a negociar alguna cosa, per molt que els sobiranistes tornin al poder enfortits per més vots o escons, no té cap versemblança.
El xarop de garrot sembla que els basta per tenir-ho tot sota control, més l’amenaça de presó indiscriminada i la falta de pressions internacionals perquè el govern espanyol s’avingui a asseure’s a negociar. La més gran decepció ha vingut precisament d’aquí, de comprovar fins a quin punt la UE no ha mogut ni un dit per ajudar una causa pacífica i dialogant, que busca en la tradició europeista el seu futur. La UE és un negoci, no un club de moralistes.
Hem après, també, aquests mesos posteriors al referèndum de l’octubre, que el catalanisme viu molt bé a la contra, en reacció contínua a les pressions i repressions. Catalunya no cau; és com un d’aquells boxadors faixadors, que encaixa les plantofades vinguin d’on vinguin i mai no va de morros a la lona, però tampoc no té bons cops –ho hem d’admetre– per fer tremolar el rival. Aquesta mena de boxadors guanyen per esgotament. Posant-hi, literalment, l’altra galta.
El nervi del catalanisme està més encès que mai, i no es pot conformar amb qualsevol cosa. A Madrid s’haurien d’adonar que és un moviment amb molt de recorregut, que fa que ara s’impliquin per primer cop en política centenars de persones, sense por ni cap temptació d’abaixar el nivell d’exigència. Les bastonades contra el plebiscit de l’1-O han servit per un despertar polític generacional, que potser serà recordat durant molt de temps, com aquell aprenentatge antiautoritari que hauria de tenir qualsevol jove amb mentalitat liberal o democràtica. Gent que fins llavors no havia vist la vertadera cara del que pot ser un estat rigorista, s’està posant les piles. S’ha adonat de com n’és de necessari un aprofundiment democràtic, i no li entra al cap que això se solucioni simplement amb invocacions puerils a la llei o a la Constitució.
Hem vist que fer el referèndum unilateral i assumir-ne les conseqüències va servir, sobretot, per aclarir el terreny. Vam veure qui va donar la cara pel votant i els seus drets civils, i qui va voler nedar i guardar la roba, i qui va donar corda a la policia i als cops de porra contra persones indefenses. Ara es vol emboirar el paisatge després d’aquella trista batalla precisament per això, perquè oblidem qui és qui i tornem a les cantarelles més o menys catalanistes, més o menys constitucionals, més o menys a la contra del 155. L’1-O és un termòmetre infal·lible a l’hora de captar qui és o no un impostor, un demòcrata de cafeteria o un aprenent d’inquisidor. Que ara alguns dels promotors de l’1-O s’amaguin rere el 155, fent-lo servir com a cortina de fum que no compromet a res, té un punt de patetisme.
El sobiranisme va, ara mateix, amb les mans lligades; l’únic que li queda és el dret de votar. Però el catalanisme està més enrabiat i convençut que mai, i molt més mobilitzat que a finals dels setanta, quan se sortia d’una atroç dictadura. Hi ha un despertar català que s’està notant més enllà de les fronteres d’Espanya; el procés ens ha posat en el mapa internacional, per molt que a l’hora de la veritat no s’hagin trobat ni reconeixements ni complicitats explícites.
El que pugui passar a partir d’ara fa de mal dir. És possible que la política de pactes que sorgeixi d’aquestes eleccions enterri per sempre més una generació de polítics, o que el sobiranisme faci uns bons resultats, que permetin tocar-li els nassos, incansablement, a l’Estat espanyol, tot esperant que el PP perdi encara més els estreps i s’endinsi en el desprestigi. No cal esperar miracles, però tampoc prescriure resignació. ¿Quin és el pla? ¿Resistir i picar pedra, tan sols? ¿O bé tornar a demanar massivament un referèndum?