Sonen les campanes

És primera hora del matí. La ciutat s’ajaça al peus de la muntanya de Montjuïc. És una hora en punt i les campanes ressonen des d’aquesta talaia natural. Les mateixes que d’aquí a uns dies i durant la nit continuaran tocant, però amb una veu més tènue que les faci més transparents per als turistes que tenen el so més lleuger. El so se sent nítid des del mont dels jueus i la tranquil·litat és pràcticament absoluta. El dia és rúfol, fred i l’activitat humana és ínfima. És festa. Un diumenge de final de tardor que permet flairar l’hivern cru que s’acosta. Els rostres de Domènec Fita albiren des d’aquest punt enlairat com la ciutat es desvetlla per començar un dia nou. El descens des d’aquest punt al centre de la ciutat permet veure tot un estol de canvis a la ciutat dels rius. La fredor és marcada al punt més alt i el descens refreda la pell més endurida. Des d’un dels revolts es contempla la imperiosa girona patrimonial. En primer terme Sant Feliu sotja altiva la població, mentre el campanar de la catedral se’l mira encara amb més altivesa amb l’àngel captiu coronant la majestuosa seu. En un costat, silenciosa la Devesa es desgrana, com cada hivern. El pulmó verd de l’estiu es transforma en un fetge marronós i poc atractiu. Des del mateix punt permet veure els ponts que creuen l’Onyar abans que el riu marxi carrer del Carme enllà. A baix, la humitat s’apodera dels carrers del barri de Sant Pere, on el tímid riu Galligants pràcticament ni s’hi mostra si no és amb una pluja torrencial inesperada. La proximitat del riu fa que la fredor del dia s’escoli fins als ossos més interns i fa recordar els calorosos i deixondits dies de primavera. Uns pocs aprofiten aquestes hores endormiscades per posar el cos en marxa i que l’exercici faci esvair qualsevol fredor corporal possible. Les cases de l’Onyar semblen haver perdut color en un dia en què el sol ha decidit no fer-hi brillar pràcticament cap raig i l’aigua es torna d’un color sòlid que sembla convertir-la en infranquejable. El passeig Canalejas es mostra nu sense escarafalls de nous projectes urbanístics i la plaça Independència apareix com un repòs per aixoplugar-se en les seves voltes senyorials o per reconfortar-se en un cafè interior. Ha passat prop d’una hora i el passeig s’esdevé entre botigues que esperen l’estrèpit nadalenc. Ressonen les campanes de catedral, quasi tant com la polèmica generada.