Desequilibris europeus

Els desequilibris del sector exterior haurien d’estar més presents en els debats de política econòmica. Els de la balança per compte corrent, d’una banda, i els del deute extern dels països, de l’altra. Uns desequilibris que, evidentment, estan relacionats. La balança per compte corrent és el saldo dels intercanvis de bens i serveis (les exportacions menys les importacions) més (o menys) el saldo de les rendes i les transferències entre el país i la resta del món. Les variacions en el saldo de la balança per compte corrent faran augmentar o disminuir el deute dels països amb l’exterior, és a dir el patrimoni o l’endeutament net del país en relació a la resta del món. Pel que fa a la balança per compte corrent, a Europa hi ha països que tenen un superàvit molt important. Alemanya –el país més significatiu per la seva importància quantitativa– tenia el 2017 un superàvit del 8,1% del PIB (i ha estat per sobre del 4% des de 2004). En una situació semblant es troben Holanda, Suïssa, diversos països nòrdics (Dinamarca, Suècia, Noruega) i, en menor mesura, Àustria. Per contra, entre els països amb més o menys dèficit s’hi troben el Regne Unit, França, Bèlgica i Finlàndia. Hi ha, d’altra banda, els casos de Grècia, Espanya, Itàlia i Portugal que van arribar a tenir uns dèficits rècord a la segona meitat dels anys 2000; ara han arribat a l’equilibri o a un petit superàvit, a partir de l’aplicació d’unes polítiques molt dures d’austeritat i de reformes laborals i de disminució dels salaris (el que s’ha anomenat desinflació competitiva) –ja que l’existència de l’euro impedia la devaluació de la moneda– amb un estancament o disminució de la demanda interna i el conseqüent dèbil creixement o disminució del PIB.

Com a conseqüència de l’evolució de la balança per compte corrent, hi ha alguns països que han anat acumulant un important endeutament amb l’exterior (per exemple el 2016, Grècia el 138% del PIB, Espanya el 84%, França el 16%, Itàlia el 10%). Per contra, altres països s’han convertit en creditors nets importants (com Holanda amb el 69% del PIB o Alemanya, el 54%).

Com ja van assenyalar Keynes i els seus deixebles postkeynesians (Meade i altres), o com es preveu teòricament als Tractats de la UE, aconseguir minimitzar aquests desequilibris és important per a un bon funcionament de l’economia mundial. Tanmateix, en el capitalisme (també en l’estadi neoliberal) sempre es dona una contradicció entre els interessos dels capitalistes individuals, que volen maximitzar els beneficis (i, per tant, reduir els salaris dels seus treballadors), i els interessos dels capitalistes com a classe social, que necessiten vendre el que produeixen i, per tant, que la renda per comprar-los (bàsicament els salaris) sigui prou elevada. Si no, han de buscar mercats exteriors. En aquest cas i de la mateixa manera, es produeixen també uns desequilibris en que els països més competitius no volen renunciar al seu estatus de superàvit exterior i de creditors, cosa que provoca que altres països hagin de tenir dèficits exteriors o/i, en el llarg termini, s’hagin d’endeutar amb l’exterior.