Recta final

Quan falten quatre dies per a les eleccions tot el peix encara no és venut. S’alimenta la incertesa i cada vegada es reafirma que som davant una convocatòria gens normal. Però podrien ser normals unes eleccions amb candidats a la presó o a l’exili i amb la pressió del 155 al carrer? Vivim l’experiència d’un despropòsit gegantí.

No cal invocar el passat, quan la primera contradicció ja es troba en el fet de plantar unes urnes autonòmiques en un país amb l’autonomia intervinguda, on es prohibeixen els llacets grocs i es persegueixen les pancartes que diuen “llibertat” i “democràcia”. Un entorn sotmès a unitats d’ocupació i on el saqueig s’utilitza com a arma d’humiliació. Un ambient enrarit engreixat per falsos discursos o secretes conxorxes.

Més, el pitjor és que ningú assegura que s’aixequi el 155 o s’acabi la intervenció de les finances i, encara, que s’obri un procés de diàleg per trobar sortides a una situació insostenible, en què el projecte autonòmic ha mort però no ha nascut la fórmula que l’ha de substituir. Temps difícils per a un futur amb massa interrogants.

És en aquest univers inesperat que algú, atorgant-se un dret de dubtosa legitimitat, ha convocat les irregulars eleccions del 21-D i ha obligat a jugar una partida que s’intueix que es fa amb cartes marcades, amb el gran interrogant de no saber com s’administrarà el resultat de les urnes. Malgrat tot, en el procés de confrontació a què ens han obligat, hem d’aprofitar la petita finestra que s’obra al davant i reafirmar la voluntat de ser, el desig de treballar pel somni republicà i la reafirmació del dret a decidir. Dijous no val cap desànim ni cap renúncia.