Un concert dissonant?

El fonament del concert econòmic basc és una disposició legal de l’any 1878, que sanciona un pacte posterior a l’abolició foral de 1876. El concert regula com Euskadi contribueix al sosteniment de les finances d’Espanya, mitjançant el pagament d’un cupo variable per l’import de les competències comunes no assumides per Euskadi i que ha de pagar a l’Estat, que és qui les exerceix (no es concreten quines són). La Constitució reconegué el concert com un dret històric, i avui està integrat en el bloc de constitucionalitat que conformen la Constitució i l’Estatut de Gernika.

El càlcul del ‘cupO’ s’actualitza quinquennalment per una comissió tècnica paritària d’experts dels governs central i basc, que valora per aproximació aquestes competències no assumides per Euskadi i exercides per l’Estat. Ningú ha estat mai capaç de desvelar el misteri insondable de com es verifica aquesta valoració, que sembla regir-se per una única regla: si l’encerto l’endevino. Això sí, hi ha qui diu que sempre es fa a la baixa. Però, a més, es prenen tota mena de precaucions per evitar que cap diputat espanyol intenti entrar en aquest arcà reservat als experts. I, amb aquesta finalitat, l’aprovació pel Parlament de Madrid de les lleis del cupo es fa pel procediment de lectura única, sense discussió ni esmenes (“o lo tomas o lo dejas”). Ras i curt: les lleis del cupo, que es fonamenten en un càlcul que ningú sap com es fa, s’aproven sense cap mena de justificació ni de debat. Això fa –escriu José-María Ruiz Soroa– que resti sense resposta una pregunta: la de si és o no correcta la quantitat de diners que el País Basc paga anualment a l’Estat per les competències que aquest exerceix; o bé, dit d’una altra manera, si la part dels impostos recaptats a i per Euskadi, i que aquesta comunitat es queda per finançar les competències assumides per ella (policia, educació, sanitat, etc.), és o no correcta. Aquest és l’autèntica qüestió, que tan sols es pot respondre d’una manera indirecta.

En efecte, únicament es pot assajar una resposta utilitzant el paràmetre de la igualtat de tracte, en virtut del que, a igual nivell fiscal de les poblacions i a igual nivell de competències a finançar, totes les comunitats autònomes espanyoles haurien de disposar d’un finançament per capita similar. I, des d’aquesta perspectiva, s’ha calculat que les institucions basques gaudeixen avui de més del doble de finançament públic per habitant que la mitjana de les comunitats espanyoles de règim comú. I a més, l’import d’aquest sobrefinançament no para de créixer: 165% el 2002, 177% el 2007, 235% el 2009...

Una altra qüestió diferent és si Euskadi contribueix o no a l’esforç d’igualació entre comunitats, ja que sembla clar que Euskadi hauria de ser aportadora neta als Fons de Solidaritat. Doncs bé, segons Ruiz Soroa, no ho és, sinó que és receptora neta de finançament de la resta d’Espanya, un fet injustificable en un sistema federal. Per contra, el lehendakari Urkullu diu que Euskadi és una comunitat solidària amb l’Estat, ja que aporta al Fons de Compensació Interterritorial (que és un fons “d’inversió” per al desenvolupament regional, però no per al finançament dels serveis públics fonamentals de les comunitats autònomes “pobres”) una quantitat equivalent al 6,24% de les càrregues no assumides, que està per sobre del pes relatiu de la població basca (el 4,67 de l’espanyola) i per sobre del pes relatiu de la participació en el PIB espanyol (un 6%).

Tampoc hi ha acord pel que fa a la justificació del concert, que, deixant de banda raons històriques, es justifica –segons Urkullu– perquè és un sistema de risc unilateral. Euskadi depèn de la seva pròpia capacitat per recaptar impostos, de forma que si venen mal dades Euskadi no pot reclamar la solidaritat de la resta de l’Estat. Així, els milers de milions d’euros que Euskadi s’estalvia anualment vindrien a ser una mena de prima per l’assumpció d’un risc. D’un risc inexistent, puntualitza Ruiz Soroa.

Caldria saber de debò si aquest concert és o no dissonant.