Secreta, commovedora veu

Avui em ve de gust recomanar-los un disc: Secreta veu, de Tati Cervià. Es tracta d’una obra feta des d’una sensibilitat inoïda, per tal com la cantant ha conformat un cançoner divers i ric, molt suggeridor. Aplega deu cançons tradicionals en cinc llengües: català, castellà (i el dialecte dels sefardites, el judeocastellà), occità, basc i asturià. Em fa l’efecte que és un present molt adequat per a aquests dies nadalencs, sobretot si vostè, amable lector/a, té la possibilitat d’aïllar-se una mica del tràfec familiar, del traüt ambiental, i en pot gaudir en audicions íntimes, a casa o al cotxe. Al darrere, hi ha la producció de Terranegra Música, el projecte de la parella Tati Cervià i Toni Pujol. Però aquest, en concret, és un disc d’ella, firmat per ella, que compta amb el magnífic acompanyament de tres músics molt bregats en el camp del jazz: l’esmentat Pujol, al contrabaix i al baix elèctric, Dani Comas, a la guitarra, i Marc Clos, a la bateria, el vibràfon i les percussions. En aquesta obra, també hi participen Ferran Badal (flauta travessera), Montse Anguera (flautes de bec) i el joveníssim Jan Pujol (que hi fa cors). Per la seva banda, Tati Cervià se serveix admirablement de l’instrument que li ha donat la natura, la veu. Una veu tan educada com la seva, tan subtil com la seva, inventa una cançó, fins quan aquesta és coneguda de tothom: posem per cas, les nostres tradicionals La dama d’Aragó o Muntanyes del Canigó. Com si tallés per a cada una de les cançons que s’afilla un vestit nou que ens la fa present d’una altra manera, renovada, sempre vívida.

El títol de l’obra no pot ser més precís, i a mi de seguida em va fer pensar en uns versos de Vinyoli que no són els que, en realitat, l’inspiren (extrets del llibre Cants d’Abelone), sinó uns altres dos de Les hores retrobades: “Com una font, a voltes, la paraula / diu els secrets del món.” Sí, la veu de Cervià diu alguns secrets del món, a partir del cançoner personal que ha construït. L’emoció de l’amor, per exemple, en una cançó tradicional menorquina: “Jo me’n vaig, arena, arena, / a coir-ne un rameller; / es primer que coiré / serà per tu, Magdalena.” O una emoció ben diferent d’aquesta, la de l’amor que oprimeix els cors i malmena vides, en la bellíssima Ay, triste que vengo, de Juan del Encina, dins el Cancionero de Palacio: “Mi muerte es venida / vencido de amor / maguera pastor.” Una veu tan clara, una dicció tan perfecta, una música en clau de jazz... i aquest arc que abraça diverses cultures i, pel cap baix, ben bé sis segles de producció anònima o d’autor reconegut, des de la peça de la trobairitz Beatriu de Dia, A chantar, fins a la cançó basca Nere maitia jeiki ta jeiki (“al mar apareix una dolça claror”)... tot plegat en fan una autèntica delícia de disc.