Opinió

Tribuna

La bona mandra

“Votar en consciència sí que costa, molt més que arrossegar el cos fins al col·legi electoral

He iniciat a Cetres un cicle de conferències sobre els set pecats capitals, que començo per la mandra i preguntant-me si pot ser quelcom de positiu. Des de la perspectiva tradicional, sols el seu contrari, la diligència, és virtut i s’entén positiva, mentre que la mandra, absència de diligència, no.

Tanmateix, diversos autors entre el XIX i el XX van teoritzar sobre una bona mandra, vista com a positiva des de dos vessants diversos. D’una banda, hi ha qui l’ha observada en la seva dimensió econòmica, constituint-ne el seu elogi una crítica a la teoria marxista i fins i tot al pensament cristià d’arrel calvinista, que entén que el treball dignifica i fins i tot que pot arribar a emancipar l’obrer. Entesa així com l’antídot a l’addicció al treball o al seu ús com a fortalesa, la mandra es converteix en la veritable emancipació, perquè la lluita no ha de ser obrera, ans de l’obrer per deixar de ser-ho. Així entenen autors com Paul Lafargue (gendre, per cert, de Karl Marx) que l’obrer ha caigut en el parany de la burgesia, la classe social que ha fet del treball el centre de la seva vida, perquè no sap fer res més (com el pare i l’avi a L’auca del senyor Esteve, ha de ser una feina lucrativa i segura; com a La saga dels Rius, l’empresari mor encadenat a la fàbrica, gairebé com els seus obrers); la classe social que ha aconseguit fer entrar l’obrer en una dinàmica de pensament que sols el perjudica, perquè no li deixa espai per a l’alliberament mental. Aquesta mandra en el sentit de la conquesta de l’espai per a l’oci, però entesa com a espai per a la reflexió i per cultivar la persona, seria també compartida per Bertrand Russell anys després, en una innocent projecció dels efectes beneficiosos del progrés, produïts pels avenços tecnològics, per exemple, la reducció de la jornada laboral.

En segon lloc existeix una consideració positiva de la mandra des del punt de vista espiritual o filosòfic. La mandra com a equivalent a la no acció, perfecte espai/temps per a la meditació, la que és contrària a la pressa, la que permet observar la realitat en comptes d’empassar-se-la com un famèlic el seu àpat. Aquella mandra que en el fons no és altra cosa que la morosa delectació en el present, l’instant mai copsat entre el passat que ens turmenta i el futur que ens transforma en ànimes ansioses o porugues. En aquesta perspectiva fa les seves reflexions el filòsof i teòleg Jacques Leclerq en el seu opuscle Elogi de la mandra, que va ser el seu discurs a l’Acadèmia Lliure de Brussel·les l’any 1936.

Però abans i després de ser vista com una virtut, la mandra ha estat i continua considerada també, com he dit, un vici de la voluntat. Mandra és no fer el que toca, no respondre a la crida de la responsabilitat, no actuar quan caldria. Pensem-ho en clau d’eleccions, d’aquestes eleccions del proper dijous, tan singulars. Aleshores potser és més fàcil veure la mandra com el pecat de manca de diligència política. La podem observar en els polítics de traç gruixut, que fan campanya sobre quatre eslògans sense més profunditat. Però també n’hi entre els electors, de mandra, i es manifesta en com es realitza el vot. Ha dit Anna Gabriel “fora mandra!”, i és cert, però treure’ s la mandra de sobre significa no sols anar a votar, ans fer-ho en consciència, perquè entre anar-hi irreflexivament i no anar-hi, potser és millor aquesta última, si s’analitza bé.

Votar en consciència sí que costa, molt més que arrossegar el cos fins al col·legi electoral. Votar en consciència significa avaluar el sentit del vot i les seves conseqüències en aquestes eleccions en què la ideologia sembla importar ben poc. Des d’aquesta perspectiva no hi ha vot més útil que el que contribueixi a generar concòrdia, si, com es diu tant, el que interessa és Catalunya entesa com un tot. Hi ha partits que potser arreplegaran molts vots de gent farta o rabiosa, però no poden significar cap pas envers la concòrdia, perquè signifiquen l’opció amb la qual la majoria dels altres no voldria pactar, i per tant de cap manera poden ser considerats un vot útil per treure’ns de l’atzucac, tot i que sense dubte siguin molt útils per al seu interès particular o per al manteniment de la tensió que els ha generat i els manté vius. En el bàndol unionista, s’entén perfectament de què i de qui parlo. En el bàndol independentista, l’opció per la moderació sembla desapareguda en la mesura que estan atrapats en el compromís per tirar endavant la consecució de la república a qualsevol preu.

L’opció no es troba entre votar o no, ans en el vot conscient. Però això implica una cultura política general que ara mateix és utopia, i una coherència dels candidats entre el promès i el fet que sembla encara més difícil. Quina mandra!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.