Guanyar, insultar, humiliar

L'època de l'esplendor econòmica ja va concloure. Tots aquells anys en què la riquesa brollava pertot arreu ja han passat, el temps en què es reivindicava el lliure mercat com la panacea es va acabar de manera traumàtica i els primers que van demanar ajut als poders públics van ser els antics capdavanters de tanta llibertat. En aquella llarga època tan esplendorosa no es va aconseguir una cosa tan essencial com dignificar la vida dels més febles. Era el moment idoni, però no. A més riquesa, hi havia més pobres. A més riquesa, uns increments ridículs en les pensions més baixes. Un acte de cinisme que, ja aleshores, hauria hagut d'indignar-nos. La vida, malgrat tot, passava tranquil·la i amable. Per això reivindicàvem la supressió de les corrides de toros o protestàvem per la mesquita que ens volien posar al costat de casa. L'abundància es va acabar sense que la promesa d'una vida digna per a tothom es fes efectiva. Cap problema. Cadascú a casa seva i Déu en la de tots. Seria fàcil de resumir l'evidència: a l'hora de pagar sempre acaben pagant els mateixos. S'ha dit ja tantes vegades que manifestar-ho ni ens immuta. No és nou. És inherent a l'espècie humana. En qualsevol crisi econòmica qui paga els plats trencats? Però el que hem vist aquests darrers anys supera aquesta cota de normalitat humana. L'insult, el cinisme, la grolleria i la prepotència oberta i sense complexos s'han imposat. El daltabaix de la crisi financera no va ser culpa de tots, com encara ens volen fer creure. Va ser culpa dels que ara, en plena crisi, no tenen cap vergonya de continuar ostentant sous pornogràfics que encara s'incrementen un trenta per cent. I és justament per això i per cap altra cosa que es planteja allargar l'edat de jubilació. I per això les pensions més febles, en lloc de pujar, baixen. I per això cal abaratir l'acomiadament dels treballadors.