Ara ve Nadal...

Quan has d’escriure un article a la tarda del dimecres per publicar al divendres, amb un 21-D pel mig, es fa més que difícil pensar amb quin ànim llegirà el lector aquestes lletres i, encara, si les passarà per alt, absort pels guarismes d’una jornada singular. Però, a tres dies de Nadal, hem d’atendre el missatge: “Pau als homes de bona voluntat.”

De tot en fa un munt de temps i ho anem repetint any rere any, quan l’imperi ja volia comptar la gent i convocava censos fets en aplicació de la llei romana. Fou en temps de cens, segons el relat de Lluc, quan una família de Natzaret pujà a Betlem per complir l’obligat empadronament, manat en època d’August i Quirini era governador de la província romana de Síria, a la qual estava adscrita Judea. Temps per comptar-se.

Durant el regnat de l’emperador Cèsar August s’organitzaren tres censos universals, per saber els ciutadans romans que vivien a l’imperi, però també es feren diversos censos provincials, ordenats per controlar els súbdits i dictar la previsió d’impostos. Aleshores es respectaven les tradicions dels diversos pobles, i així es feu en l’empadronament ordenat als jueus, que tenien la normativa d’inscriure’s a la població d’origen. Betlem, la ciutat lligada a la dinastia davídica, passava a esdevenir un referent universal.

Podríem parlar molt dels relats de Mateu i Lluc, els dos evangelistes que referencien els fets que commemorarem aquests dies, tots envoltats en algunes imprecisions històriques però, a la vegada, amb la vehemència de la crònica salvífica. La fe en uns fets que embolcallen un gran missatge d’humilitat, de solidaritat i, essencialment, de canvi de paradigma. Un relat que renovava una vella narració i li dona dimensió universal.

Molt n’hem d’aprendre, del pessebre que adorna (adorna?) cases i espais públics, quan encara el pelegrí camina de poble en poble, hi ha gent que pateix presó, el nostre Mediterrani es converteix en fossa comuna, molts desnonats no troben llar i la sopa dels pastors és un bé necessari per a moltes famílies. Amb força problemes de pobresa energètica, les llums de colors no poden amagar el fracàs col·lectiu d’una societat narcisista. Fins girem la mirada davant tot allò que ens interpel·la.

Ara ve Nadal... i, com cada any, fem vots d’amor i bona voluntat. Mirem el pessebre i només hi veiem figures de guix i no intuïm la realitat descrita per Salvat-Papasseit en el seu poema nadalenc: “Demà posats a taula oblidarem els pobres / i, tan pobres com som, Jesús ja serà nat. / Ens mirarà un moment a l’hora de les postres / i, després de mirar-nos, arrencarà a plorar.”