Que se’n vagin!

Dimecres passat vaig veure Enric Millo parlant des d’un faristol amb el logotip de la Generalitat de Catalunya i em vaig recordar d’un lema que apareixia, a finals dels vuitanta i principis dels noranta, als cartells d’organitzacions independentistes com Maulets i el Moviment de Defensa de la Terra: “Que se’n vagin!” Sí, convé que se’n vagin el més aviat possible i deixin d’usurpar unes institucions que, si seguim qualsevol lògica democràtica, no els pertoca governar. Aquesta no és una situació inèdita en la història de Catalunya. Millo feia, des d’aquell faristol, d’Alfons Sala i Argemí, designat per Miguel Primo de Rivera per fer de president de la Mancomunitat –i acabar dissolent-la– entre els anys 1924 i 1925. Millo feia, també, de Francisco Jiménez, de Manuel Portela, de Joan Pich i Pon, d’Eduardo Alonso, d’Ignasi Villalonga i de Fèlix Escales, tots ells usurpadors de la Generalitat amb la suspensió de l’Estatut d’Autonomia i l’empresonament del govern Companys durant el Bienni Negre que va anar del 1934 al 1936. D’esbirros disposats a prestar aquesta mena de serveis sempre se’n troben i, en aquest sentit, és molt interessant llegir la revista Sàpiens d’aquest mes de desembre, que recull tots els atacs a les institucions catalanes des del segle XV. Sabent que el que vivim no és cap novetat i que mai no han aconseguit vèncer-nos definitivament, també hem de tenir present que hem de procedir, sense demora, a refer allò que han desfet sense el nostre permís. Avui, 22 de desembre, correm el risc d’iniciar un nou serial, de trama fratricida, d’aquests que fan perdre el temps en comptes de dedicar-lo a tasques productives. El que convindria, però, és que, seguint el dictamen de les urnes, ens dediquem a construir immediatament un govern fort i executiu capaç de tornar-nos a portar al punt de partida per seguir avançant. Diu la tradició islàmica que Mahoma va ascendir al cel des de la duresa d’una roca de Jerusalem: una base ferma i estable.