La reforma de les pensions, un globus sonda que es desinflarà

El govern espanyol acaba de proposar una ambiciosa reforma del sistema de pensions, com si el problema més urgent per resoldre no fos en aquests moments el de l'atur. Els senyals d'alerta de la desocupació continuen encesos fins al punt que alguns socis europeus recelen de la capacitat espanyola de remuntar-la (gairebé el 19% de la població activa espanyola està sense feina, segons les darreres dades oficials), però els esforços governamentals se centren en un problema que no és del present i que és discutible que ho sigui en el futur. En primer lloc, el pagament de les pensions no és un problema del present perquè la Seguretat Social, malgrat la pèrdua de tresoreria provocada pel descens del nombre d'afiliats, va tancar l'exercici del 2009 amb un superàvit de vuit mil milions d'euros. En segon lloc, és discutible que ho sigui en el futur perquè, encara que l'envelliment de la població és inqüestionable (en quaranta anys es doblarà el nombre de gent més gran de seixanta-quatre anys), ningú pot saber del cert com evolucionarà el mercat laboral. Recordem, per exemple, com en el passat ja es va preveure la fallida del sistema per a l'any 2015 i com l'arribada massiva de mà d'obra procedent de la immigració va reequilibrar els comptes. De moment, el govern planteja un endarreriment progressiu de l'edat de jubilació a partir de l'any 2013 amb la intenció de passar-la dels seixanta-cinc anys actuals als seixanta-set. Els sindicats ja s'hi han girat d'esquena: diuen que és una renúncia i que el que cal és garantir que hi hagi prou gent treballant per assegurar les pensions. I segons l'oposició, tot plegat és un globus sonda condemnat a desinflar-se perquè no obtindrà el consens necessari.