Dignitat

Tanco aquest article un dia abans de les eleccions. Millor així. Perquè hagin estat quins hagin estat els resultats, no hi ha cap factor que modifiqui les reflexions que hi vull fer. Tenim al cim un problema de cultura política, un fenomen molt pitjor que no pas la contingència d’uns resultats electorals. El franquisme oficiós no tenia cap motiu per despertar-se del seu son plàcid perquè, fins aquí, ningú era capaç de discutir-li ni la impunitat ni l’hegemonia. El franquisme ha fet el paper que s’esperava que fes. La crisi de cultura política més greu, en canvi, la protagonitzen aquelles persones i institucions que han desaprofitat una magnífica ocasió per envigorir la democràcia. Massa gent s’ha tranquil·litzat amb l’aplicació del 155. Massa gent accepta conviure amb un llenguatge enverinat com “desinfectar Catalunya” (Josep Borrell) o “liquidar l’independentisme” (Soraya Sáenz de Santamaría). Massa gent accepta (per passiva) que hordes feixistes hagin interpretat l’acció política com una llicència de caça major i agredeixin i intimidin ciutadans independentistes. Jo no ballaria (ni el foxtrot d’una sola cama) amb rivals polítics tancats a la presó o a l’exili. No és un bon indici que Amnistia Internacional no qualifiqui de “presos de consciència” els quatre presos independentistes, ni que Humans Rights Watch consideri “desproporcionada” la violència policial contra l’independentisme (si diu “desproporcionada” és perquè accepta que alguna violència devia ser “proporcionada”). Avui, com sempre, per no haver de reconèixer-te com a subjecte polític, continuaran dient que l’independentisme és un problema mental o de delinqüència. I com hem fet sempre, persistirem en aquesta batalla, sorda, propera a una fe raonada. Seria impossible entendre la dignitat d’una altra manera.