En Vicenç Pijaume

Apareixia l’àngel Miquel i derrotava el dimoni Satanàs. Quan el pobre diable ja era per terra, s’esdevenia el miracle: Àngel: “Una verge infantarà Jesús!” Satanàs: “No m’ho puc creure!” Àngel: “Incrèdul! Doncs ara... la veuràs!” Amb un truc escènic havia d’aparèixer al fons la imatge de la Verge Maria. Però per aquelles coses de la tramoia el miracle no va funcionar, i la Verge no es va veure. Al cap d’una estona esperant, l’àngel, impacient, va tirar d’un recurs: “Doncs, com que ets tan malvat... no la veuràs!”

Dilluns passat vàrem acomiadar a la basílica de Sant Feliu en Vicenç Pijaume, espardenyer de la Rambla. Un comerç molt freqüentat, sobretot quan la gent gastava espardenyes per calçar. El canvi de costums en va rebaixar l’ús, sobretot per la introducció de les vambes. Més endavant, però, les espardenyes s’han vestit amb tocs elegants, i ara són un objecte preuat per adornar els peus. En Vicenç ha estat un home popular, d’una simpatia natural, banyada amb un deix de sornegueria. Passar per la Rambla era trobar-se’l a la porta de la botiga i fer-la petar. Dilluns l’església era curulla de gent, testimoni del grau d’afabilitat que va despertar tota la vida, i l’interès per retre un darrer homenatge a un gironí senzill.

Publiquem un programa de les representacions de l’any 1953, d’Els Pastorets - L’estel de Natzaret, posades a escena al teatre del Centre Cultural al carrer de la Força, 29. En el repartiment Vicenç apareix en el paper de Mataties, un personatge divertit. El Nadal anterior havia fet de dimoni, i encara el trobem l’any 1945 fent d’àngel Miquel! Aquell teatre forma xamfrà amb l’antic institut d’ensenyament mitjà –avui, Museu d’Història de Girona– i tenia una llarga tradició. Havia estat el Círculo Católico Obrero, si bé tothom el va conèixer sempre amb el nom de L’Amistat. Fou propietat dels jesuïtes, però en l’època revolucionària els mossens es varen afanyar a cedir-lo a persones fidels per evitar que fos ocupat. Després de la guerra els senyors Josep Ribas i Francesc Ibern restituïren la propietat. Posteriorment fou cedida als dominics, que s’ho vengueren a una família, i així s’acabà la tradició teatral. Actualment als baixos s’hi ha instal·lat un centre jueu amb presència de persones que s’hi reuneixen per a les seves celebracions. D’alguna manera es recupera la tradició del call, i també les connotacions bíbliques que durant tants anys hi portaren les vetllades d’Els Pastorets. Només que els actuals estadants s’ho prenen amb molta seriositat.

Un ampli estol de persones –algunes ja traspassades– apareix en aquest repartiment de fa seixanta-quatre anys, que queda com a testimoni d’una tradició que no ha faltat mai a Girona, i que segueix vigent.