Esperança i fermesa

Si tenir una persona estimada tancada a la presó ha de ser duríssim, m’imagino la sensació d’impotència, desànim i mala llet que s’ha de patir quan tens el convenciment que hi és de manera injusta. Si a tot això, juntament a la incertesa del temps en què estarà tancat, hi afegeixes que s’acosten festes tan assenyalades, la sensació d’injustícia és total. I la sensació de pèrdua, molt gran. Si això succeeix per motius polítics, sense que hi hagi hagut cap mena de violència i que entenguis que els teus familiars estan empresonats per una aplicació abusiva de la llei, la cosa es complica molt més. Em poso a la pell dels familiars dels polítics exiliats a Bèlgica i és esgarrifós. Però si intentes entendre el que senten les dones, els fills, els pares, els germans, els parents de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, l’abatiment és total. Ho vaig comprovar a la trobada que va organitzar aquest diari a la presó Model amb alguns familiars. Va ser una conversa dura per a ells, però la van afrontar amb valentia i la convicció que una gran part del poble català, el que els ha empès a la situació que ara viuen, no els oblidarà. La sensació d’injustícia, l’obligació d’adaptar-se al fet que només poden parlar amb ells per telèfon, un cop al dia, durant quatre minuts, que els poden veure amb un vidre entremig un cop a la setmana i que només els poden abraçar un cop al mes, no els fa deixar de pensar que no han fet res dolent, que no han causat cap mal a ningú i que només una interpretació partidista del Codi Penal els reté allunyats. Vaig sortir de la trobada amb el cor trencat, però també amb esperança. Ho deia Laura Masvidal, la dona de Joaquim Forn: cal mantenir l’esperança i la fermesa, sense caure en l’error de pensar que això que viuen és normal. Lluitant contra l’anormalitat, mantenen l’esperança per revertir la situació i aconseguir un futur millor per al poble de Catalunya. Aquests dies molta gent tindrà un pensament per a ells. Gràcies.