No mourà ni un dit

Perquè no vol, però ara més que mai, perquè no pot. La previsible composició d’un nou govern independentista no alterarà l’estratègia que durant anys ha mantingut Mariano Rajoy envers els executius d’Artur Mas i de Carles Puigdemont, malgrat que aquesta setmana el president espanyol assegurés, sense convicció, que farà un “esforç” per entendre’s amb els inquilins de la Generalitat. No vol establir cap mena de pont de diàleg, per una qüestió de convicció política. Fins ara li donava vots. Però ara tampoc no podria fer-ho perquè els seus principal rivals per la dreta, Cs, no li permetrien cap vel·leïtat, com podria ser obrir un espai per començar a discutir algunes de les prioritats que l’executiu català posarà damunt la taula. Si l’immobilisme ha estat la gran característica dels cinc anys de govern del PP, Cs s’ha destacat, precisament, per avalar des de l’ombra aquesta inacció política i, sobretot, ha volgut fer valer la seva condició de soci per pressionar Rajoy perquè apliqués de forma urgent i punyent el 155. I ara, més que mai, Albert Rivera recordarà a l’elector espanyol qui és el primer i qui està a la cua al Parlament en nombre de vots. Rajoy sap que s’enganya quan diu que el fenomen de Cs a Catalunya és circumstancial i que un partit tan antic com el PP no pot ensorrar-se així com així, però en el fons és molt conscient que la taca taronja, un cop s’escampa, és difícil de fer desaparèixer.