La societat teledirigida

Sobta la facilitat amb què alguns opinadors o polítics tendeixen a situar determinades problemàtiques socials o polítiques en el terreny de les dèries personals d’alguns dirigents; i, de manera implícita, a atribuir un paper clarament subsidiari a la ciutadania, talment com si es tractés d’un agent passiu, teledirigit. Es tracta d’un recurs fàcil, que permet eludir els problemes de fons, però que òbviament no ajuda a resoldre’ls. La història ens dona molts exemples d’aquesta pràctica. Els propietaris de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, per donar-ne exemple, es van passar tot el debat de la llei de contractes de conreu afirmant que la problemàtica al camp era fictícia, creada pels dirigents d’ERC; i que les relacions entre propietaris i arrendataris havien estat sempre modèliques. Però el problema de fons existia i els rabassaires, arrendataris i parcers expressaven el seu malestar de manera recurrent, ja fos col·lectivament o a través d’aquelles “formes quotidianes de resistència” que va popularitzar l’historiador James Scott.

La teoria d’una societat teledirigida també s’aplica a l’hora d’analitzar la realitat actual i, més concretament, el procés sobiranista, que alguns s’entossudeixen a situar en el terreny de la conspiració de palau, en la dèria d’Artur Mas primer o de Carles Puigdemont després. Davant aquest tipus d’anàlisis, quin és el paper real de la ciutadania? El de simples robots teledirigits que s’han mogut a toc de corneta i que deixaran de fer-ho quan els dirigents polítics i socials els ho manin? És possible imaginar que més de 2 milions de persones han sortit cada 11 de setembre als carrers per manifestar-se o han concorregut a les urnes per apostar per la independència, ja sigui l’1-O o el 21-D? Estaria bé, per intentar resoldre aquesta i qualsevol altra problemàtica, que ens deixin de tractar com a robots teledirigits i ho facin com a ciutadans amb plena capacitat de pensar i decidir per si mateixos.