Sense Constitució

El 21-D ha confirmat un cop més el que som: un país sense Constitució. Un cas inèdit en la Unió Europa, aquella que intenta frenar la secessió catalana amb apel·lacions a les vies constitucionals i reglamentàries. En aquesta Europa tan democràtica i lliberal, sembla que no sigui important que un territori de 7,5 milions d’habitants s’hagi quedat fora del consens constitucional des de fa anys i ara ja només pugui ser retinguda a cop de porra, presó i amenaces.

Una Constitució necessita, en democràcia, l’aval de la població sobre la qual serà aplicada. L’espanyolisme es posa Habermas a la boca sense haver-lo entès mai. Ni a Hobbes, ni a Locke, ni a Rousseau, ni a cap dels pensadors de l’Europa del contracte social entre la Llei i els ciutadans que accepten sotmetre’s a ella. La Constitució Espanyola va perdre l’aval de la majoria de catalans el 2010, i des del 2012 això es reflecteix en les majories polítiques que els ciutadans envien al Parlament cada cop que són cridats a eleccions. El 21 de desembre, els tres partits que defensen la vigència de la Constitució del 78 només van aconseguir 57 dels 135 escons, i això amb una mobilització històrica i amb els rivals en unes condicions absolutament desfavorables.

Els partits que s’autoanomenen constitucionalistes, o canvien d’estratègia, o canvien de nom. Un constitucionalista de debò s’hauria arremangat fa temps per adaptar la Llei al poble, i no al revés, que és el que fa un autoritari. Fa més de cinc anys d’aquesta situació, i no han mogut ni un dit, excepte per enviar policies amb porra i posar gent a la presó i a l’exili. La seva estratègia ha estat esperar que es trenqués per si sola la delicada unitat d’acció independentista, en lloc d’atreure’n una part. Fracassat això, han intentat obtenir el 21-D una ajustada majoria al Parlament que els donés la suposada legitimitat d’imposar la Constitució a la meitat de catalans que no la volen. Ni això han aconseguit.

Sense Constitució a causa del bloqueig dels mateixos constitucionalistes, el republicanisme català té ara tota la legitimitat d’iniciar un procés constituent propi. Que sigui un èxit dependrà de fins a quin punt aconsegueix implicar grans majories, més enllà de l’estrictament independentista. No serà fàcil. Però el 2018 comença amb olor de República Catalana.