Hores difícils

Assistim, des del 21-D, a declaracions i debats en què s’especula amb molt d’interès –i d’interessos– què faran o deixaran fer a Carles Puigdemont, a Oriol Junqueras i a la resta d’empresonats o exiliats per prendre possessió dels càrrecs parlamentaris per als quals han estat escollits o per exercir els càrrecs governamentals per als quals siguin designats. Tots tenen el dret d’intentar-ho i d’aconseguir-ho, però les dificultats són evidents. I en el cas que no els fos materialment possible, no s’hauria de preveure alternatives virtuals ni delegades. Ens convé un govern que governi i un parlament que legisli amb totes les conselleries activades i tots els escons ocupats. Aquí. No a l’exili ni a la presó. Sense renunciar a la mobilització permanent per aconseguir la plena sobirania ni a l’anul·lació dels procediments judicials de caràcter polític, també ens urgeix recosir tot el que el 155 ha esparracat, bastir ponts de continuïtat amb la política governamental anterior i avançar, sobretot avançar, en el progrés de l’economia, del benestar social, de l’ensenyament i de la cultura perquè és així com es construeix un país. I cal, a més a més, fer palès que per cada persona que sigui encausada, empresonada o inhabilitada, n’hi ha milers disposades a rellevar-la. La responsabilitat d’evitar que l’adversari engruni l’avantguarda alhora que enfonsa la rereguarda no és negligible i entre els esforços a fer potser també hi ha algunes generoses renúncies.